Els dies 11 i 12 de juny, fa poc més de quinze dies, es va celebrar a Manacor la Vila del Llibre, un esdeveniment que va anar molt més enllà de l’estrictament literari. Amb el pretext de presentacions de llibres i trobades amb literats i escriptors dels Països Catalans, el centre de la ciutat es va vestir del poble que molts enyoràvem.
Els nins ocupaven per complet un carrer tan decadent i degradat com el del Pou Fondo, s’obrien comerços tancats des d’anys enrere -esment especial mereix el Cine Goya- i en torn a la plaça Constitució -com epicentre- s’hi agombolava una activitat molt diversa, bona part de la qual va servir per recordar i reivindicar autors locals que ens han deixat al llarg dels darrers anys: Biel Galmés, Jaume Ramis, Tomeu Ferrer, Maria Antònia Oliver, Sebastià Sansó… Mentre, es feien conferències, presentacions de llibres, converses entre autors, entrevistes amb literats com Carme Riera, Sebastià Alzamora, Maite Salord, Emili Manzano, Lluis-Anton Baulenas, Empar Moliner i un llarg etcètera.
Se’m va assignar presentar a la plaça Constitució -sa Plaça- el llibre entranyable d’en Tomeu Ferrer ‘El Samsó Mallorquí’ (Documenta Balear, 2002). Ja l’havia presentat, 20 anys abans, amb presència dels dos protagonistes -avui absents- els estimats amics Sebastià Llull ‘Samsó’, centre de la història, i l’autor, Tomeu Ferrer.
El comissari de la Vila del Llibre, l’actor Antoni Gomila -una feina admirable, la seva- em va demanar que la presentació es fes dins el trast on es venen olives, bacallà i arengades, un lloc que va posar a sa Plaça el mític Samsó -un home d’una humanitat i bondat que superaven la seva força- i hi va despatxar molts anys juntament amb n’Antònia, la seva dona.
Com usuari habitual de ‘sa Plaça’, vaig intentar pegar una pinzellada històrica del lloc on ens trobàvem: “Potser algunes persones ignoren que aquesta plaça es diu de la Constitució des de 1812, quan es va promulgar la revolucionària constitució de Cadis, que abolia els senyorius, consagrava que el poder residia en el poble, retallava les prerrogatives del rei i feia que el poder legislatiu no estàs a mans dels capricis del rei sinó dels representants del poble a través de les Corts. No resulta estrany, que els absolutistes manacorins, quan el 1835 va arribar la I Guerra Carlina, una de les seves primeres ocurrències fos la d’espanyar i cremar la pedra commemorativa d’aquesta plaça que recorda una constitució progressista. Aquest lloc, que segles més enrere es deia plaça Reial, va ser el centre dels esdeveniments coneguts com sa Llorençada, ja que l’Ajuntament s’ubicava just aquí davant, on ara hi ha el repès i que just aquí al darrere, a la illeta del carrer de l’Angle, s’hi emplaçava antigament l’Escrivania Reial i, més endavant, la presó. El 1835, els carlins hi tancaren una seixantena de lliberals, als quals llençaren feixos de sarments encesos per una finestra per tal de cremar-los vius… Un fet que demostra que sempre hi ha hagut gent amb vocació inquisidora en aquest poble nostre…”.
Tot seguit vaig voler agrair la tasca diària dels placers irreductibles, que mantenen amb vida aquest lloc emblemàtic del poble: “M’agradaria posar en valor la feina de la gent que mantén viva aquesta plaça, els orígens de la qual es remunten a l’Edat Mitjana. Els trasts es protegien amb lones fins que el 1921, el batle Josep Oliver va fer construir les cobertes fixes que es mantingueren fins a la construcció de la nova plaça ara fa poc més de 20 anys. És important mantenir la plaça oberta perquè ofereix productes agrícoles de proximitat i molts d’ells directes del productor al consumidor. La meva admiració i agraïment a totes les persones que ens acosten al producte local i sostenible. A més de bons productes hi ha bona gent: a la part de baix hi ha en Gaspar Melenes i n’Antònia Pasqual que venen fruites i verdures de primera qualitat, i na Marga, en Toni i en Lluís, a Can Lluïsset amb un gran repertori de fruites i verdures. A la part de dalt hi ha les dues Catis dels Pollos Sales; na Bel i en Miquel Àngel de les fruites i verdures de Can Valls; en Norberto i na Marisa que fan pasta fresca deliciosa; els bombons de Leonidas, El Kebab, Las delicias de la Abuela, Na Maria Antònia que ven el pa cada dia, n’Elisabetta del restaurant Bistro, en Biel, n’Àngela i na Francesca que venen espècies i mil petits plaers per al paladar a Ca Ses Cusses i aquí on ens trobam, en el trast den Samsó, en Jaume Llull (el fill del llegendari Samsó, el qual segons sa mare, té tanta força com son pare) i na Maria Santandreu, que disposen de les millors olives, el millor bacallà i arengades de tot Mallorca”.
I si m’ho permeteu, m’agradaria, a través del record (diuen que no morim del tot mentre algú ens recordi) retrobar-nos amb una gent que forma part del passat de la plaça, pegar un bot en el temps i fent un exercici (nostàlgic, si voleu) recobrar la imatge, en ocasions ja difusa, de persones i de comerços que protagonitzaven el dia a dia de sa Plaça en el passat. I manllevant i retocant un fragment d’una cançó que es diu ‘carrer de la Rosa’, de l’estimat amic Tomeu Matamalas, diré que durant aquesta passada nit d’estiu, les cendres de la infància m’han cremat com el caliu… I abans que es pongui el sol deixeu-me gaudir tot sol, a veure si amb la màgia de la memòria, s’opera el prodigi de recuperar part de la nostra història i ressuscitar per uns moments, tots aquells que són absents.
En primer lloc, la d’aquells municipals i serenos -tots desapareguts- que als anys de la meva infància vetllaven per l’ordre del centre de Manacor. Un centre on avui no és gens fàcil trobar-hi agents de l’ordre que impedeixin, per exemple, pegar pilotades davant el Convent i espenyar una escultura tan graciosa com la dels moratons realitzada per Llorenç Ginard: aquells municipals i serenos com en Pallerenca, en Pou, en Manresa o en Diego, sortint del repès… Tan sols veure’ls, els vàndals i delinqüents partien a córrer.
Record quan la gent anava a comprar amb senallons i paners i no amb bosses de plàstic, quan les placeres tenien la parada a punt a sortida de sol i de missa primera, quan els botiguers no feien competència a sa Plaça, sinó que hi acudien cada dia per proveir-se de fruites i verdures. Moltes d’aquelles persones encara són vives i les qui no ho són, recobraran la vida, ara, per la màgia d’aquests instants: la madona de s’Hort de sa Plana, la de s’Hort des Gabre, n’Alfredo, en Tomàs Falera, els Lluissets, els Miquelets amb aquelles canastres plenes d’olives, la peixateria municipal amb na Quanet, na Magdalena Xereta i na Biatriu; na Fosca (sempre amb alguna peça de caça, possiblement furtiva, baix de la taula), els Càndils, la cordeleria de Ca na Maria Ramis, la sastreria de l’amo en Pep Fraret, la madona Catalina Sineuera, sa madona Molinou, Ses Birombes, na Maria Ragussa, na Joana de sa Torreta (que venia flors), n’Antònia Petaca, na Maria Galina on hi podies trobar caragols; el trast de ses Nines, amb na Margalida Vermelleta (que a l’actualitat gestiona, amb el seu marit Joan Noi, el cafè que abans es deia de can Lliteres o de Can Manolo); na Margalida dels Morers, sa madona Joana Blanca, sa madona Bel Durina, na Catalina Artanera, sa madona Lluisseta, l’amo Antoni Estelrich Ravell i el seu fill Miquel, amb el qual ens trobam quasi a diari per sa plaça, en Ciano (matador de porcs i carnisser), en Pau (que venia ous, caça i caragols), en Toni Faner, en Felip Molinou, na Maria des Monyet, n’Antònia i n’Andreu de Son Brun, en Jaume Pobil, na Petra de son Sureda, na Bàrbara Rossa, n’Antònia que venia llegums fins fa poc, es Pobler, na Bàrbara de s’hort des Correu, la seva filla Sebastiana i n’Antònia; el selleter Joan Martí, l’amo en Llorenç Birombo i el seu fill, el carnisser Martí Parra; na Cirga, ca ses Cusses (una institució centenària que es manté ben viva), En Toni Pomar es felanitxer, en Catxo (que venia espardenyes), es forn de Can Munar (Monar, pels manacorins), es cafè de ca ses Peanes, sa barberia d’en Pesol, les botigues de roba de Can Cuixa i Can Taiet, el forn de can Joan Juan, la merceria de can Capellano, el fotògraf Miquel Sureda, l’estany de ca na Moixeta, la merceria de na Maria dels Àngels, la botiga de roba de ca ses Recons, el dentista Pedro Duran, a qui la torrentada de l’any 1932 li prengué el seu iot a Porto Cristo, la drogueria de na Francisca Matheu, el cafè de ca na Pereta, en Reyes Tercero i els seus embotits, la pescateria de n’Albadalejo, l’antiga pescateria de can Baltasar, on la família Servera de les Coves del Drach el divendres Sant hi comprava una tortuga de mar per fer les sopes… perquè deien que tot el que surt de la mar es pot menjar en dia d’abstinència, la carnisseria de na Catalina Pinya i n’Alfonso Gutiérrez, n’Antònia dels Pollos Sales, n’Andreva, la casa Philips de la família Llull, on hi vérem el primer televisor… El trast de les olives den Sebastià Samsó i n’Antònia Vives… I que em perdonin aquells que no he recordat.
Amb aquest recordatori, per un moment s’ha produït el prodigi de fer tornar molts dels absents i el passat s’ha entremesclat amb el present.
Llarga vida -que no serà fàcil- a sa plaça.
