L’amo de Son Cul Enrere,
el seu nom no sé quin era,
amb un ovís per darrere
va fer el castell d’Alaró,
Portopí i Formentor,
i les muntanyes de Cabrera.
Just arran de Son Coletes
hi ha una muntanyeta;
li diuen el puig d’en Mora
i s’hi enfilen les erugues
perquè el se volen fotre.
Si véiessiu el que fan
en es puig d’en Mora
vos faria mal al cor:
excavadores que graten
com si hi hagués un tresor.
La naturalesa és bella
i es puig d’en Mora també.
Ara a la seva baldana
no té aquell gran femer.
Quan allà hi havia els fems
rates i gavines no en faltaven;
el puig d’en Mora envoltaven
però no el se menjaren.
Oh, puig d’en Mora,
si tu poguessis parlar
segur que me diries
la remor que tu sentires
un any abans de jo néixer.
En el 36 tu ja hi eres.
Segur que dins aquell baix
senties una remor
com un eixam de caera.
Muntanyeta, muntanyeta
ara te cerquen a tu;
no amb fusells, ni pistoles,
i jo no te puc ajudar,
i els que poden només fan
que omplir-se les butxaques.
El pensament tancat
amb pany i clau
rebenta les parets
com el rovell al clau.
El puig d’en Mora té
a baix un comellar
hi ha un cementiri
i una història per contar.
Les graveres varen salvar
a un que l’havien de matar.
Això va passar de nit,
i quan va poder escapar,
va caure dins una gravera.
Les bales li anaven darrere
però no el pogueren ferir.
Gavetes buides
d’intel.ligències
violades per cendres
inhumanes.
Per què han tardat tant
en treure el que està
enterrat fa 85 anys?
Per què han hagut de morir
els seus mateixos familiars
sense saber a on eren?
El món arribarà a acabar
dins un temps i molt llunyà:
l’aigua de la mar taparà
tota la terra que hi ha
i així la convertirà en fons
blau tot una mar.
On és la llei del medi ambient?
Està clar que els qui comanden
se’n riuen de les lleis;
per ells són com els baleis
quan els tiraven de l’era.
Qui té la pella pel mànec
fa anar l’oli allà a on vol,
i el que té doblers vola
i el que no en té redola.
Puig d’en Mora, puig d’en Mora,
avui te volia saludar
perquè he vist unes erugues
que te volien menjar.
Això és una cosa estranya;
no s’entén de cap manera
que puguin donar permís
per destruir una muntanya.
El puig ja fan tremolar,
i a baix un comellar
ja buit de tant de gratar.
Agafa’m de la mà
com a un nin que
aprèn a caminar.
Boira, ets massa espessa.
Deixa’m passar,
he d’anar allà deçà.
La naturalesa parla
i l’hauríem de respectar.
Ella hi serà per sempre
i noltros només de passada.
Si n’hi ha una que vos agradi
jo ja estaré ben content,
perquè a dalt del puig d’en Mora
sempre hi fa un bon vent.
Jo ja vos seré molt breu:
tenc alegria immensa
tan sols per dir-vos adéu.
Miquel Barceló Santandreu,
17 de gener de 2022
