Gràcies a una maniobra de la Zarzuela en pocs dies ha sortit a rotlo la qüestió de la noblesa i els seus títols. Molta gent ho trobarà anacrònic i pensa que és millor guanyar Eurovisión o la Champions que aconseguir un títol nobiliari que, a dia d’avui, ja no serveix ni per tenir passaport diplomàtic. El rei Borbó deu estar alabat i es pensa haver fet un ou de dos vermells, però em fa l’efecte que per aquestes contrades se celebrava molt més fort un Roland Garros que no un marquesat.
El comte
El senyoriu botifarra de la Mallorca de fa cent anys era profundament classista. Tot i les vastes propietats de què disposaven a la Part Forana hi havia mal maneig i poca esma per treure’n rendiments. Poca cosa feinen més enllà d’anar al Círculo Mallorquín a ballar i a bravejar de les nissagues i de la consanguinitat de les Nou Cases. I el fantasma dels senyors es va posar en marxa: un contrabandista mossó de Santa Margalida els va saber plomar bona part de les seves propietats. Les xapà i les va vendre als petits propietaris que han conformat la Mallorca del segle XX. Un economista felanitxer, Sebastià Cerdà, deia que Joan March «Verga» era allò que més se semblava dins l’illa a Robin Hood. Robar als senyors per repartir-ho (fent-hi un immens negoci, tot sigui dit) per mig Mallorca. A Manacor hi tenia posada el comte d’Aiamans, un noble estufat com tots, però que va contreure deutes amb el fundador de la Banca March. Quan se’n temé ja era massa tard i va haver de malvendre el Palau d’Aiamans de Lloseta i fins i tot la posada de Manacor, que conformava una gran casa al bell mig del barri de ses Dames. Mariano Gual de Togores, el comte humiliat, deia l’any 1931 que March es mereixia una bona lliçó perquè els havia molestat molt. La lliçó se l’endugué ell quan Verga feu subhastar els mobles del palau i no el deixà entrar a retirar els seus efectes personals si no feia petició expressa al nou propietari. En fi i sense gaire dubtes, entre March Ordinas i Gual de Togores ens decantaríem per Verga.
El marquès
La notícia va sonar fa uns dies: «El rei ha fet marquès en Rafel Nadal!». Molta gent va dubtar de la veracitat. És la típica innocentada que podríem atribuir a qualque mitjà local amb poques ganes d’estrènyer la neurona dia 28 de desembre. Però no, Felip VI va celebrar que fa deu anys que defenestrà son pare i l’envià a l’exili del golf Pèrsic atorgant sis títols nobiliaris. Dins l’anacronisme que suposa que encara hi hagi reis i nobles l’any 2025 em fa l’efecte que hi guanya més el Borbó que Nadal amb tot això. Intentarem explicar-nos. Les virtuts de Nadal: millor esportista manacorí (i part de l’estranger) de la història amanit amb una empatia i humilitat impròpies de qualcú del seu nivell ja són conegudes i estimades per tothom sense necessitat d’haver d’inventar ningú un títol ranci. En canvi, les coses dolentes del nostre campió: les lleis a mida, l’afer de les zones verdes o l’excessiu amor per la pesseta, amb aquest marquesat ens venen molt més al cap. Així i tot, també sense gaire dubtes i de manera anàloga amb el duet anterior, entre Nadal Parera i Borbó Grècia ens decantarem pel nou marquès de qui podem lloar moltes coses. Del rei Felip VI només podem dir que és un digne hereu de Felip V, iniciador d’aquesta nissaga francesa.
El cavaller
Cosme Oliver Pila ha mort fa pocs dies. Personatge polièdric del Manacor contemporani fou un pioner de Cales de Mallorca nascut al terme de Felanitx. Era famós com a empresari turístic, com a naturòpata o com a bon pasturador nocturn. Però el salt a la fama tanmateix el feu a l’extinta i enyorada Televisió de Manacor de finals de segle passat. Primer al seu programa Alternatiu i després dins el De tot i molt de Miquel Àngel Ariza. Fou el nostre curandero mediàtic. Curava a distància, només amb les paraules telefòniques era capaç de sanar crèduls i qualque incrèdul. «Cosme, avui soparé d’un danone. Què trobes?» «Un danone? Aigua bruta! Jo te duré un dia a la fàbrica i no en menjaràs pus mai més de danones…». «Cosme, el meu home és diabètic i pren insulina. Què te pareix?» «Insulina? Vereno! Amaga-li la insulina! És el millor favor que li pots fer…» Aquestes i altres delicadeses ens entretenien de manera majoritària aquells vespres de fa vint-i-cinc anys. Tanmateix, Cosme Pila, a més d’organitzar regates a Cabrera, d’haver conegut John Lennon a conferències místiques o de ser l’ambaixador manacorí a Ciutadella amb portal obert a tots els paisans durant les festes, era noble. Noble de cor en el sentit ampli de la paraula però també tenia un puntet de la noblesa que hem tractat avui: era cavaller de l’Ordre de Sant Jordi. A les semifinals hem classificat Joan March i Rafel Nadal. La gran final però, la guanya Cosme Pila. Que descansi en pau!
