El frare Bernat apaga la plena de l’estiu i les restes dels incendis d’Espanya i Portugal ens enterboleixen el cel. A l’espera de l’aigua que faci net, el nostre meteoròleg de capçalera ens recorda que el nombre de Graus Dia de Refrigeració a la nostra contrada s’ha pràcticament doblat els darrers quinze anys. Més enllà del concepte tècnic el que ens posa de manifest és que està més que demostrat que l’escalfament és un fet indiscutible. La conversa té lloc a la plaça de l’Ajuntament de Sant Llorenç.
Els dos noms
I de Sant Llorenç és d’on el nostre divulgador costumista de referència ha fet un curiós treball sobre l’ús del doble patronímic (dos noms) en la població d’una determinada edat. Rafel Gelabert ha posat damunt la taula l’extraordinària preponderància de persones amb nom compost dins la gent llorencina que té entre 35 i 55 anys. Això és amb un grau molt superior a la resta de Mallorca. Gelabert, tot i el detall acurat i l’extens treball de camp, no acaba de trobar el perquè de la cosa. El fet que els anys setanta s’acabava un món tradicional dominat pel pes religiós i pel costum a l’hora de posar noms i que s’obria el camí a noms nous i moderns és inapel·lable. També és cert que en pro de l’harmonia i per evitar conflictes es feia fàcil optar per una solució doble en què d’una part es respectava la tradició i de l’altra es podia optar per un nom modern a l’època. És un fet demostrable que Sant Llorenç és un poble caracteritzat per l’alegria dels seus habitants, molt més que a altres indrets de Mallorca que poden ser excèntrics, bufes, estrets o feners. A Sant Llorenç són alegres. Idò com a conseqüència d’aquesta alegria de poble jove amb poc més de cent anys és lògic que hi hagi una tendència a evitar els conflictes. Quina millor manera d’evitar conflictes pot ser posar dos noms a la criatura que ha d’arribar i així tenir tothom content?
El pregoner
I la gent alegre no és anyívola de la festa, ans el contrari. Deu ser per això que Sant Llorenç fa molts d’anys que fa unes excel·lents festes patronals en què la passió i la imaginació supleixen i superen qualsevol idea d’actes de masses fets a cop de talonari. Jeroni Galmés «Pamboli» (Sant Llorenç, 1977) ha estat enguany el pregoner de la festa del poble. El títol trumpià de Make Sant Llorenç great again podia augurar una xerrada frívola i divertida. Si bé és cert que la dissertació fou divertida també ho és que no era frívola. Galmés, prestigiós científic en l’àmbit de la fisiologia vegetal, disciplina de la qual és catedràtic a la UIB, feu un avís dramàtic sobre una imminent catàstrofe ecològico-social. L’augment de vols a l’aeroport de Palma és proporcional al nombre de metres de platja que es perden a Cala Nau. Una recta de punts confirmats empíricament augura xifres inimaginables de turistes quan al catedràtic li arribi la jubilació. Amb Mallorca sencera ja mig perduda, Galmés es conformaria a mantenir l’essència mallorquina al poble de Sant Llorenç. Proposa, qui sap si de manera ingènua o provocadora, no vendre a la seva vila una sola casa a externs i no permetre tampoc alçar una nova casa en tot el poble. Només així s’aturarà el desastre, només així Sant Llorenç podrà ser gran una altra vegada. I no només ho va dir l’home que sap més de tomàtigues de ramellet en tot el món, l’il·lustre pregoner. Gràcies a la IA també ens ho va dir Donald Trump, que va cloure el celebrat pregó.
Sopa de Cabra
A la plaça de l’Ajuntament Jaume Flaquer ens conta tot això de l’augment constant durant els darrers quinze anys dels Graus Dia de Refrigeració, o sigui, la suma de tots els graus que, cada dia de l’any, la temperatura mitjana diària supera la temperatura de confort. És una manera de mesurar quanta calor acumulada hi ha durant l’any i quanta refrigeració seria necessària. La dada és demolidora i no deixa gaire espai per a la discrepància. El terraplanisme només pot optar per dir que és culpa de Déu o de la tectònica de plaques i no de l’acció humana. Però l’escalfament és evident. La conversa es produeix a un acte de les festes llorencines. Un acte ple d’externs i on els llorencins no acaben de ser majoria. Un acte destinat a les generacions dels dos noms. Els Pets i Sopa de Cabra omplen la plaça com ja l’havien omplida els anys noranta. Jo tenia denou anys, diu un. Tu denou i els de damunt l’escenari més de seixanta. Els Pets hi són tots tres però no duen la marxa ni l’alegria llorencina de fa trenta anys. De Sopa de Cabra, que sonen molt més compactes i entretenen el respectable amb molta acceptació i resposta, només hi ha Gerard Quintana i el bateria. Dels altres tres històrics membres un és mort, un altre espera un ronyó i el darrer crec que una pròtesi de genoll. Quedam per d’aquí trenta anys allà mateix? Segur que hi haurà encara molts de llorencins amb dos noms, que la gent del poble haurà complit els desitjos del pregoner i que Gerard Quintana encarà se sabrà la lletra de l’Empordà…
