“Som a Tots Sants”, una frase feta molt pronunciada a Mallorca que vol dir que hem arribat a una data del calendari prou significativa pel que representa la festa de Tots Sants, marcada pels records envers els difunts i per costums molt arrelats que formen part de la cultura religiosa i popular de l’illa. Tot i la influència creixent de Halloween, les tradicions mallorquines continuen ben vives.
Durant aquests dies que tanquen el mes d’octubre i enceten el novembre, els cementeris de tota l’illa s’omplen de flors fresques. Les famílies visiten les tombes a on hi reposen els seus éssers estimats, les netegen i adornen amb rams i corones de flors en un moment de recolliment i memòria, que simbolitza el respecte i l’estima cap als avantpassats.
Està escrit que el culte als morts és un atavisme que es practica a tot el món, des dels primers habitants de la terra. El culte als ancestres o als avantpassats es defineix com “una pràctica piadosa comuna a diverses religions, basada en la creença que els membres de la família que han mort tenen una nova existència, s’interessen pels assumptes del món i posseeixen l’habilitat d’influir en la sort dels vius”.
La vigília de Tots Sants, els cementeris eren un formiguer de dones, proveïdes de les seves graneres, pals de fregar i regadores, disposades a realitzar una minuciosa neteja de les sepultures dels seus avantpassats i col·locar sobre les seves lloses rams de flors, corones i plantes, i encendre unes espelmes. Així tot quedava disposat perquè, l’endemà, dia de la solemne festa, tot el poble acudís i desfilés pel recinte del cementeri i, en grups familiars, visitessin d’un en un els llocs on hi descansaven les restes dels seus parents i amics més pròxims.
Fins i tot les persones que, per raons d’edat o salut, gairebé no sortien de les seves cases durant la resta de l’any, aquell dia vestien amb les seves millors vestidures i anaven al cementeri, com si fossin impulsats per una força tel·lúrica. El res d’unes oracions i el vessament d’unes llàgrimes enfront de les sepultures dels seus éssers estimats dibuixaven l’escena trista d’aquell sentit ritual. Aquella tradició, amb més o menys sentiment, continua viva encara.
Res del rosari i els rosaris dolços
També era sagrat costum, el dia de Tots Sants, que després de la visita al cementiri, al vespre, tota la família es reunís a casa dels seus majors -pares o padrins- per a resar junts el sant rosari, tots asseguts al voltant de la taula braser o de la xemeneia. Després del llarg i tediós res, lletania inclosa, en memòria de cadascun dels difunts de la família, era també obligat el ritus, una mica més festiu, de compartir la degustació d’uns bunyols, acompanyats d’un glopet de mistela.
Qui sap si aquell costum de resar el rosari va ser l’origen d’una altra tradició que avui encara perdura, si bé amb menys ritual que antany, com és la de regalar als nens i nenes el conegut rosari de dolços i “panellets”.
Abans, el dia de Tots Sants al matí, els petits, ben abillats, anaven a cercar el rosari a ca els seus padrins i constituïa un simpàtic espectacle de carrer observar la desfilada d’aquells nins i nines amb un o dos rosaris penjats del coll lluint-los sobre el seu pit. Rosaris que rarament arribaven a la seva casa sencers, perquè eren pocs els petits que es resistien a arrencar alguns dels seus comptes en forma de dolç i menjar-se’ls pel camí.
Els rosaris dolços antics eren molt més modestos, senzills i frugals que els actuals. Estaven elaborats amb panellets de pasta dolça, units de dos en dos per la base i enfilats a un fil de randa, les separacions entre ells eren un dolç de xocolata o carabassa ensucrada, embolicats amb paper de cel·lofana de diferents colors. Rematava el rosari una gran patena circular de “carabassat” que duia aferrada en el seu centre una estampeta religiosa de colors. A més dels rosaris per als més petits, actualment a les cases i forns mallorquins s’hi poden trobar altres dolços típics d’aquesta època, com panellets, bunyols, castanyes, moniatos i fruita confitada. Aquests dolços s’acompanyen sovint amb una copa de vi dolç o mistela, productes que també formen part de la gastronomia tradicional de la tardor.
Avui, gràcies a les escoles de primària i a famílies i col·lectius culturals que ensenyen i inculquen als més petits antics costums i tradicions, les noves generacions coneixen quines eren aquelles coses que feien les delícies dels seus pares i padrins.
Tradició i influència moderna
En els darrers anys, la celebració de Halloween, una festa de bruixes importada dels Estats Units que s’ha estès entre els més joves, ha anat agafant força, imposant-se com una més de les anomenades «neofestes» (festes noves), que res tenen a veure amb la nostra cultura popular. Tot i això, moltes famílies i entitats culturals reivindiquen la importància de mantenir els costums locals, que transmeten valors de memòria, convivència i identitat.
Tots Sants a Mallorca podríem dir que és, avui, una festa que combina el record i la dolçor, on s’hi troben la tradició mallorquina i les noves formes de celebració. Una manera de mirar el passat sense oblidar el present.
Els bunyols
Els bunyols tenen una presència molt especial dins les tradicions mallorquines, especialment lligats al temps de tardor i a algunes festes populars de manera tradicional, i molt especialment per celebrar la diada o festa de ses Verges, els dies que envolten la data del 21 d’octubre, i també, la festa de Tots Sants.
L’elaboració dels bunyols tradicionalment és tasca pròpia de les dones, les populars bunyoleres, que preparen i venen els bunyols al carrer, molt freqüentment dins el portal del seu propi domicili familiar. És habitual, aquests dies i fins passat Tots Sants, veure aquestes dones, normalment ja entrades en anys, assegudes al costat del fogó, el calderó i del ribell de pasta, bastonet en mà, fent moure i coure el que resultaran una apetitosa menjua. Una estampa que es repeteix cada any per les dates abans esmentades, i que és un símbol de saviesa popular i d’art culinari tradicional.
Segons documentació consultada, els bunyols es defineixen com una de les postres més típiques i apreciades de Mallorca. Formen part de la cultura popular des de fa segles, i estan vinculats a la festa de ses Verges, que se celebra el dia 21 d’octubre i que comença el vespre del dia anterior amb les serenates, que antigament es feien davant el domicili de les al·lotes fadrines, dedicades pels seus enamorats. Acabada la serenata, l’al·lota sortia al portal de ca seva i convidava als al·lots que li havien cantat a bunyols i una copeta de vi dolç.
Així, veiem que els bunyols representen molt més que un dolç; a més de molt saborosos, untats de sucre o mel, són un vincle de convivència, festa, joventut, romanticisme i, com hem dit, tradició.
Origen i costum dels bunyols a Mallorca
De la publicació de Carme Burg a «Cultura Mallorquina-Mallorca Universal», el 8 d’octubre de 2021, transcrivim la següent definició sobre l’origen i costum dels bunyols a Mallorca. Així ens descriu una estampa que encara perdura dins la memòria dels més majors i que bé cal recuperar per a les actual generacions: “Els dies que precedeixen la Festa de les Verges moltes portasses de diferents pobles de Mallorca estan obertes i expiren la flaire de fregit que fan els bunyols quan són cuinats. L’elaboració d’aquest dolç, tal com explica l’historiador manacorí Antoni Tugores, no forma part d’una tradició purament mallorquina, ja que també és comuna a diferents parts de l’Estat i a alguns països europeus. Segurament, l’origen dels bunyols és dels àrabs, que tenen una forta tradició de fer pastes fregides amb mel. A Mallorca, les primeres referències daten del segle XVI”.
Tradicionalment els bunyols es menjaven per ses Verges, per Tots Sants i durant la Quaresma. Segons explica Tugores, sovint a la patata se li afegia moniato, per així aconseguir fer-los dolços estalviant el sucre. Actualment, se solen acompanyar de sucre o mel. Ara bé, tal com relata l’historiador manacorí, està documentada la seva combinació amb ingredients com la sobrassada fregida, la llet formatjada, el vi blanc, l’anisat o la xocolata, entre d’altres.
