ActualidadOpinió

«Les 10 estacions (mai més ben dit)», per Jordi Caldentey

Un dia d’aquests vaig reparar un jove de mitja edat davant una màquina de treure tiquets d’estacionament a la plaça del mercat. De tot d’una, ell posava una mà davant la pantalleta. Llavors totes dues, per mirar de fer-hi ombra per parar-hi el sol que hi pegava, i que se veia que no el deixava llegir cap lletra ni una. Feia aspecte de turista estranger: grandot, ros, amb ulleres de sol, i dos al·lotets petits encara més rossos que ell.
Se va esdevenir que jo també cercava aturar-me per allà, allà on pogués. I me vaig posar a enrevoltar cercant qualque lloc buit per aturar-hi la furgoneta. La furgoneta, perquè traginava coses per feines. Fa estona que no hi vaig en cotxe. Si no és per traginar qualque cosa, fan molta de més via a peu o en bicicleta, per dins Manacor, i per onsevulla dins Mallorca. La qüestió és que, com que tot aquell redol de per allà era ben ple, estibat de cotxes pertot, que se tocaven, al cap de cinc minuts bons, per ventura prop de deu, ja me vaig trobar de bell nou passant per allà mateix. I encara hi vaig veure aquell mateix pobre malanat aturat davant la màquina, puny qui puny, apurat, que bufava a les totes, amb un carrerany de dues o tres persones més que hi feien coa (més nirviós el posaven) esperant que aquell homenet en tragués aguller, i a la fi aconseguís treure el tiquet dels orgues.
Vos assegur que el vaig plànyer de bon de veres. Me vaig posar dins la seva pell, i me vaig demanar com me sentiria jo si, anant a part o banda, me trobàs tant a les fosques… per treure un simple tiquet d’estacionament… per pagar una cosa que m’hi obliguen, que no és que jo la vulgui pagar per caprici!
I me vaig demanar: no hi podrien posar, damunt cada màquina, un escrit que digués les passes que han de fer, per aconseguir treure un tiquet els qui no hi estan avesats? I me vaig posar a pensar el repertori de coses que hauria de dir aquest suposat rètol. I mirau si me’n sortiren, aiximateix:
-Passa número 1: Si no sabeu la matrícula, tornau arrere cap allà on teniu el cotxe estacionat a aprendre-la de memòria o a apuntar-la.
-Passa número 2: Si fa sol, aprofitau que sou al cotxe per dur qualque cartó de dos o tres pams, si n’hi teniu, o qualque pedaç, per posar-lo damunt la màquina (així com feien amb les càmeres antigues de fer fotos, de fa cent anys) per poder fer ombra a la pantalleta de la màquina, a fi que la pugueu llegir. Si no ho feis així, la claror del sol guanyarà a la que fa la pantalleta i no en traureu aguller per llegir-hi cap lletra ni una.
-Passa número 3: Mirau si enterra està senyat de blau o de rosa. Si està senyat de blau, pitjau el número 4 per fer deixondir la pantalla (que la trobareu de tot d’una a les fosques, apagada) i així fer-hi sortir lletres que vos diguin qualque cosa. Si enterra està senyat de rosa, pitjau el número 1 per aconseguir això mateix.
-Passa número 4: Tornau pitjar el número 4 o 1, el mateix que heu pitjat just ara.
-Passa número 5: Escriviu la matrícula del vehicle que heu estacionat.

  • Passa número 6: Estau d’enhorabona si vos surt a triar entre pagar amb VISA o bé amb monedes. Però, si vos surt el caragolet que enrevolta, que vol dir que espereu, disposau-vos a resar dos o tres parenostres i dues o tres avemaries (o a comptar fins a cent si no sabeu oracions), fins que sortirà, a la pantalla, per triar-hi la forma de pagar.
    -Passa número 7: Passau la VISA per davant el redol que hi ha a baix aposta, o embotiu la moneda o les monedes que pertoquin, segons el temps que vulgueu estar aturats.
    -Passa número 8: Pitjau «imprimir tiquet».
    -Passa número 9: Agafau el tiquet i tornau allà on havíeu deixat el cotxe, a amollar-l’hi dedins, de manera que, de defora, el puguin veure.
    -Passa número 10: Si anau empipats, ficau-vos dins el cap que, en tornar-hi, vos convé prendre abans una tassa de camamil·la per posar-vos tranquils per aconseguir un tiquet d’aparcament a Manacor.
    Ara fora bromes: l’Ajuntament segur que no ho va fer per mal. Però de vegades les coses surten brodades i de vegades surten esguerrades. La vida és així. I rectificar (o posar-hi remei) és de saberuts. No ho diuen?

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba