Un dia d’aquests, el temps que berenava a un cafè, en vaig sentir un que deia que els mallorquins “som uns privilegiats”, que aquí hi fa molt bon temps, un bon solellet tot l’any, que tothom hi marxa bé, i que estam salvats només de la sortada que hem duita per néixer en aquesta illa. I bé, com que tot és segons com se miri, ni li vaig donar la raó ni li vaig fer el contrari. “En segons quines coses deu esser vera i, en segons quines altres, podríem estar millor”, vaig pensar entre jo mateix.
Però se va esdevenir que, acte seguit, vaig agafar un diari que hi havia damunt una taula de per allà devora per pegar-li una ullada, entre bocinada i bocinada. I, només mirant la portada, el berenar per poc me va quedar entravessat. Dic la portada que podeu veure a la foto.
Me’n vaig afluixar de fregar el diari pels morros a aquell bravejador que vos dic perquè, si un va a berenar al bar, és per xerrar, per riure una estona i per estar bé amb la gent que un s’hi topa. No és per posar-se a discutir.
Però la qüestió és que me’n vaig anar com a mal a pler amb aquella portada de diari que m’havia desbaratat el berenar. I no m’aturava de pensar: “Si un no pensa les coses com aquest, si un no diu que això és el paradís terrenal, que aquí estam en el cel, idò resulta que ets un nito. Un ploramiques. Un pessimista. Un malsofrit”.
I me va pegar no sé si enveja o si llàstima dels qui tenen els pensaments que ara un toca tenir, si no vol que en diguin, d’ell, que és “un poc especial”, si un no vol nedar contra corrent sempre seguit. I quins són aquests pensaments, aquests conhorts, aquests consols? Jo els vos diré:
“Tranquils: ara aquesta carestia de les cases a Mallorca s’arreglarà de cop amb 20.000 cases més, que Na Prohens diu que donarà permís per fer damunt fora vila. El caramull de picapedrers que hauran de venir per fer-les (afegits als 100.000 nous habitants que habitaran les 20.000 noves cases), són un ‘detallet’ de no res, que no té per què desbocar encara més la demanda de cases, ni encarir encara més el preu impagable que han de pagar els nostres fills per un piset de 50 metres quadrats!”.
“No siguem pessimistes! No siguem malpensats. No sigueu com jo, un conservatiu ranci i enyoradís de quan Mallorca era nostra i ens hi podíem fer un ca nostra amb deu o quinze anys, just que anàssem una miqueta de feina. (Una miqueta!)”.
“Al contrari: mirau d’esser ciutadans condrets i així com toca: alarmau-vos i pegau el crit al cel quan desembarca a Cabrera una pastera amb 100 morts de fam: “no n’hi cabem pus”, com molt bé diu Na Prohens. Però il·lusionau-vos i esclafiu amb unes bones mamballetes d’entusiasme pels 100.000 nous habitants que ompliran les 20.000 noves cases escampades per fora vila. Pegau bots i feis festa pels mils, i mils, i mils de picapedrers que desembarcaran (“amb papers”, eh: consolau-vos!), amb les seves famílies, i amb un cotxe perhom que s’afegirà a les nostres carreteres, per construir les 20.000 cases”.
“I acte seguit, fregau-vos les mans per la ‘riquesa’ que duran als mallorquins d’ara, tant d’arrel com d’adopció, els 300.000 nous habitants que l’amo exclusiu de sempre en competències d’immigració, que és el ‘Papà Estado’, que tant ens estima i que tant adoram, té la “previsión” d’enroscar-nos els propers 15 anys, segons anuncia el seu ‘Instituto Nacional de Estadística’”.
“Vénga, al·lots!: no sigueu ‘racistes’ ni ‘feixistes’ ni ‘d’extrema dreta’: Mallorca és “terra de tots”, com deia el PSOE de Calvià ja el temps d’En Paco Obrador, quan per allà ho encimentaven tot, ben igual com pensa ara el govern de Na Prohens. Alegria, alegria, mallorquinets i mallorquinetes!”.
Això toca pensar un que no vulgui esser un ciuró negre. Jo bé ho prov, però no ho aconseguesc. Me voleu dir què he de fer per creure-m’ho?
