EntrevistasManacor

Compartint records i vivències amb el Dr. Antoni Mesquida, al 25è Aniversari de l’ONG Llevant en Marxa (1a part)

Antoni Mesquida Ferrando, fill de Joan i Aina, va néixer el 20 de juliol de 1954 a Porreres. Als tres mesos destinaren al seu pare a Felanitx, i allà va passar els millors anys de la seva infància. Antoni és llicenciat en Medicina i Cirurgia, especialitzat en medicina familiar i comunitària per la Universitat de Barcelona al 1978. Màster en gestió hospitalària (E.A.D.A. 1993). Conec des de fa anys al Dr. Mesquida, fundador de l’ONG Llevant en Marxa que enguany compleix 25 anys.

Per parlar d’aquest aniversari ens reunírem i vam compartir records i vivències de la seva vida i del treball que ha duit a terme amb Llevant en Marxa. Aquests records no són ni pretenen ser la història de l’ONG Llevant en Marxa, ja que han estat nombroses les persones, entitats, associacions, empreses, etc. que han col.laborat i fet possible la continuïtat de la seva tasca durant 25 anys. Tampoc és una cronologia dels fets. Són records i vivències que el Dr. Antoni Mesquida ha tingut l’amabilitat de compartir.

  • Dr. Mesquida, com va néixer la idea de fundar una ONG?

Com saps, jo vaig estudiar a l’Hospital Clínic, i allà hi havia un amic, en Xavier Fabregat, que també estudiava medicina; ell és ginecòleg, vivíem plegats, i sempre dèiem que en acabar medicina havíem de tornar un poc el que havíem après i anar a països pobres per ajudar, i a jo sempre em va cridar l’atenció el Chad, Bangladesh.

  • I ho féreu?

No, per circumstàncies. Vaig acabar medicina el 1978, era molt jove. Després vaig conèixer a na Magdalena Escales i em vaig enamorar. Jo tenia 25 anys, i ens casarem el 29 de setembre de 1979. Després tinguérem dos fills, n’Aina i en Joan. Anys després, quan tenia 40 anys i ja vivia a Manacor, un dia venint de Palma d’un congrés amb el Dr. Bernadí Bou, em va dir que ell era membre de Medicus Mundi, una organització de l’església creada a Navarra, i que ell havia d’anar a fer uns projectes a Perú, a les ciutats de Lima i San Llorenzo que està al Amazones. Jo li vaig demanar si hi podia anar amb sa dona, em va dir que sí, i també vingué la seva dona, na Fedora, i a més, va viatjar amb noltros l’escola de Porto Cristo, Antoni Font, que anava a col.laborar 15 dies a Lima, i una al.lota, na Martina. A Lima dormírem a Delicis, a ca una monja natural de Binissalem i missionera de les Germanes de la Caritat, que havia estat destinada uns anys a Porto Cristo, i que a més, era infermera, Sor Margarita Colmillo. Després anàrem al Amazones on tenien el projecte i la situació de pobresa era impressionant. D’això fa 26 anys. Al viatge vam viure una situació extrema, a la barraca estàvem separats els homes de les dones, no podíem rentar-nos, mosquits, brutor, etc., fins i tot vaig dir a sa meva dona na Magdalena, “em sap molt de greu haver-ta duit aquí”. Era un ambient de pobresa que no havíem imaginat, i encara no hi estàvem acostumats.

  • Aquest va ser el teu primer contacte amb el tercer món?

Sí, allà vaig conèixer una monja missionera de la “Compañía Sagrario Corazón de Jesús”, Sor Sagrario, que era tota una institució allà, i començarem a tenir contacte. També amb Sor Margarita Colmillo, la missionera i infermera que com t’he contat havia estat destinada uns anys a Porto Cristo, i ens va dir que necessitaven força econòmica. Les monges tenien un hospital i compraven el material allà, i el que necessitaven era liquidès per pagar personal i material. Després, quan hi tornàrem, va ser molt important per a Llevant en Marxa poder ajudar-les. Llavors a un altre poblat de la selva que visitàrem hi havia un missioner seglar i li vaig dir: “Jo tornaré”, i record que va contestar “tots diuen el mateix, però no tornen”. Però efectivament, hi vaig anar més vegades jo, que ell va quedar allà, i els darrers anys ja no hi era.

  • A partir d’aquell viatge ja decidires començar l’ONG Llevant en Marxa?

Sí, vaig començar a cercar pintors, artistes, que volguessin donar obres per fer subhastes i treure doblers. Em va ajudar en Llorenç Ginard, i em va presentar a Antoni Miquel que tenia els tallers Elite. Vaig estar durant un any anant a veure artistes el dies que tenia l’horabaixa lliure. Per posar un exemple, anava a Puigpunyent, i allà havies d’explicar el teu projecte als artistes i convèncer-los perquè et regalessin les seves obres, i a vegades estaves tot el cap vespre amb un sol artista. Poc a poc, més gent em va ajudar i aconseguírem moltíssimes obres i vam fer una exposició a la central de la Banca March de Palma, on preparàrem un refresc i va venir molta gent; al final aconseguírem 10.000.000 de pessetes. En aquell temps per tenir 10 milions al banc havies de constituir una associació, així que em vaig asseure amb un amic meu, en Joan Mestre de Felanitx, i els horabaixes anàvem a ca seva a fora vila i redactàrem els estatuts que volíem que fos l’associació. Llavors havíem de cercar un nom, i un dia a la meva consulta vingué un Hermano de La Salle, i li vaig dir si podria demanar als al.lots quin nom posarien a una associació per ajudar als al.lots del tercer món, i va tornar amb una fulla plena de noms (em sap greu haver-la perduda). Hi havia tota classe de noms, per exemple “Los de Manacor ayudamos a los otros”, i la darrera va ser “Llevant en Marxa”, i vaig dir “ja està; aquesta!”. A partir d’aquí vam fer els estatuts, els enviàrem a Madrid, i allà el ministeri ens van dir: “Aquest nom en català, res de res, si el cas ‘Levante en Marcha”. Això va ser a principis de 1996, i a partir d’aquí començàrem a fer projectes i coses.

  • Quina va ser la primera ajuda que va donar Llevant en Marxa?

Els primers 10.000 dolars que donarem van anar al Perú, cap al Centre de Salut de Sor Margarita Colmillo. De llavors ençà estàrem en contacte sempre… (mira aquesta carta d’agraïment, que ens va fer arribar el maig del 2018). La segona ajuda va ser a principis de 1996; ens anàrem cap a la selva amb Sor Sagrario i el primer projecte en què ajudàrem va ser per alimentació de pacients tuberculosos i afectats de leishmaniosi. Eren pacients indígenes que no volien pastilles ni medicaments. Per aquest motiu duien a les famílies dels malalts a l’hospital i els donaven menjar per ells i el malalt. Així podien medicar al malalt, mesclant el medicament sense que s’adonés. Jo som metge, però no volia que Llevant en Marxa només aportés medicines. Hi havia altres necessitats com alimentació, aigua, roba, escoles, habitatges, etc.

  • Quan vàreu començar a ajudar en quant a construir escoles?

Per Llevant en Marxa, les escoles eren molt importants pels infants, però el segon any ens adonàrem que només hi havia nins a les escoles; només hi havia una escola que tenia 2 nines. Els diguerem que si no enviaven a les nines, no els ajudaríem pus. Al cap de poc temps a les escoles ja hi havia tant de nines com nins, i les nines aprenien molt més. Poc a poc vam veure que a més tenien altres necessitats.

Moment de l’entrevista
  • Quines eren les altres necessitats?

Aigua. Pensa que moltes vegades caminaven 20 km. les nines i les dones per anar a cercar aigua, carregades amb un bidó a l’espatlla. Ensenyàrem a les mares que havien de rentar el menjar i les mans. Férem pous, els compràrem barques perquè poguessin traslladar els nins i malalts més greus als centres de salut més importants. Hi havia un hospital que estava a tres dies de marxa de molts poblats i molts de malalts ja no hi arribaven. En canvi, amb la barca, en tres hores hi eren. No érem nosaltres els que havíem d’aportar coses, eren els propis indígenes que sabien el que necessitaven i ens deien el que volien. Però a vegades no va sortir gaire bé. Qualcú va dir… “podríem cultivar cafè…”, ja que anava molt car en aquell temps; idò molt bé, els formàrem i ensenyàrem a cultivar-ho, però s’havia de comercialitzar. La primera collita va ser de 10.000 quilos, però estava a la selva s’havia de baixar al poble amb barques i tardaven 3 dies per transportar un parell de sacs de cafè, així que no era rentable. Ara posaré un altre exemple: a Colombia, dins la selva, hi havia un pare que talava arbres i havia de transportar-los riu avall durant tres dies amb l’ajuda del seu fill petit, per controlar les corrents de la barca, fins el «aserino». Allà li oferien un preu ínfim, i a més li pagaven amb vals per canviar amb menjar de la pròpia botiga del asserradero a preus desorbitats. Si no acceptaven, els deien “emporta’t els teus troncs”. Era impossible poder remuntar riu amunt amb la càrrega per tornar a casa amb les mans buides i havien de cedir.

  • Al començament… tinguéreu problemes amb els governs dels països on anàreu?

No, el que passa és que mai ens hem ficat amb els governs dels països on anàvem. Hem tingut més relació amb les comunitats, amb els batles. Per exemple, amb el batle Peas que era batle d’un dels municipis més grans de Perú, el seu municipi arribava fins a la frontera del Ecuador. Amb ell sempre tinguérem una relació molt bona. Fins i tot el vàrem ajudar amb la seva campanya electoral. La monja Sagrario, ens deia que haviem d’ajudar al municipi, “ya que muchas personas no eran personas, porque no tenían carnet de identidad, y no tenían derecho a nada”, ens deia.

  • Com va ajudar Llevant en Marxa a aquestes persones que no tenien dret a res?

Vàrem pagar als funcionaris de l’administració perquè anassin a la selva a fer el carnet d’identitat a les persones de les tribus que estaven indocumentades. A partir d’aquell moment ja eren persones, podien votar i rebre tots els serveis de l’administració. D’aquesta manera el batle Peas va aconseguir nous electors.

  • Al principi treballàreu a Perú. Quin treball fèieu?

Sí, al principi especialment feim feina a Perú, per exemple vàrem dotar d’una aula informàtica amb ordinadors a internats de nins orfes de la guerra, que estaven a càrrec de capellans nord-americans; estic parlant de l’any 98. Hi havia un grup terrorista, “Sendero Luminoso”, que feia feretat en aquells moments. També férem escoles, centres de costura per dones, hospitals, centres de salut, etc. Els indigèns són molt descuidats, els costa molt conservar les coses, en aquells moments hi havia una barca per transport d’animals, mercaderies, persones, etc. que havia pagat el fondo Perú-Canada, que estava descuidada, i vàrem decidir ajudar al batle Peas per tornar a posar aquesta barcassa en marxa. La pintàrem, arreglàrem els motors i va tornar a navegar. Jo en aquesta barcassa l’he vista encara navegar anys després pel riu Marañón, és un riu que flueix íntegrament en territori peruà, el qual en la seva confluència amb el riu Ucayali forma el riu Amazones. Em va emocionar veurer-la amb el gran escut al davant de Llevant en Marxa.

  • Antoni, he sentit a parlar de l’anècdota cubana, però no he aclarit què és…

Idò jo t’ho contaré Magdalena. Una al.lota de Manacor que havia estat a Cuba es posà en contacte amb Llevant en Marxa, i hi havia una associació anomenada “Asociación Cubana de Limitados Físico Motores” que necessitava una miqueta d’ajuda. Aquí noltros no hi vàrem anar, hi enviàrem una altra persona i li vàrem demanar si els podíem ajudar amb el seu local amb una gelera i un forn per a poder fer pizzes i aquesta associació vendrer-les. Els ajudàrem, i a més, aquí vam agafar una furgoneta vella, l’arreglàrem, i la vàrem enviar a aquesta associació de Cuba, per a poder anar a entregar les pizzes. El qui va anar a fer l’entrega de la furgoneta, quan va arribar, el que la va rebre, tot content li va dir: “Vaya furgoneta… ¡y con casetera y todo!”. Pensa tú, una vella casetera, i li va fer una il.lusió que no vegis.

  • Seguint amb les anècdotes . Què va passar amb l’ajuda dels terratrèmols de Hondures i El Salvador ?

A Hondures hi va haver un terratrèmol, hi vàrem anar dues persones de la nostra ONG, una de Palma i una de Manacor, i vàrem fer una escola molt digne allà, i també ens feren un agraïment molt emotiu l’ajuntament per l’ajuda. Després, a l’altra terratrèmol de El Salvador, anàrem a ajudar a fer una escola nova a San Juan, ja que la seva també havia quedat destruïda. El batle ens va rebre molt bé, anava amb dos mòbils a la butxaca, amb una cadena gruixada d’or al coll, i ens va dir: “Vosaltres enviau-me els doblers i jo ja me’n cuidaré de pagar els homes”. “No”… li vàrem dir, “nosaltres ens encarreguem de tot”; no ens fiavem d’ell. En aquells temps hi havia un arquitecte que era d’allà i venia els estius a Mallorca, en Manuel Fuentes, i ell s’encarregà de l’obra. Després anàrem un grup a la inauguració -perquè això sí, eren molt solemnes les inauguracions-, una gran festa. Quan arribàrem veig a l’entrada un gran arc a defora amb lletres de ferro que posava “Centro Escolar Dr. Antoni Mesquida Ferrando”. Vaig quedar de pedra, i després em vaig assebentar que l’arquitecte va parlar amb la secretària que jo tenia a l’Hospital de Manacor i li va demanar el meu currículum, perquè el ministeri d’allà per posar el nom d’una persona a l’escola volia saber qui era aquest individu.

  • I el que més et va impactar d’aquests països pobres?

El que impacta més de tot són els infants, veure les condicions de vida d’aquests nins, veure’ls mal nodrits, malalts, i veure a un nin de 4 anys amb ràbia és impactant. Agafes consciència i dius “hem de millorar aquesta realitat”. A dia d’avui hem d’aconseguir millores sanitàries. El menjar és un altre tema, les condicions sanitàries de vida d’aquests infants i les seves famílies. Viuen entre quatre llaunes, hem de millorar la qualitat de vida d’aquestes famílies. Ara a Haití estam fent casetes amb un cost molt baix -uns 3.000 euros- i així aquestes famílies disposin d’uns habitatges dignes. Al menys ajudes a la dignitat d’aquestes persones. A més, vàrem posar unes condicions per fer aquestes casetes; havien d’estar a nom de la dona. Això té una explicació, i és que si ho poses en nom de s’home, saps que ho té de bo de fer d’abandonar la seva família, o treurer-la defora, vendrà la casa i deixarà a la seva família penjada. Aquesta va ser la primera condició, i la segona, que si dins la família tenien gent minusvàlida, un fill, padrins, etc., teníen més punts per l’habitatge, i tercera, l’obligatorietat de fer la casa a prop d’una escola per anar-hi els nins. Al principi teníem pensat fer 30 cases si ens arribaven els recursos. Cal tenir en compte que amb tres mil i pico d’euros per casa, estem parlant d’un total de 100.000 i pico d’euros. Els doblers et limiten molt per fer aquestes coses. A més, a Haití, un dels problemes que tenen és l’aigua, han d’anar a una font que està a 20 km. per agafar l’aigua, i ja ens varen dir si nosaltres podíem fer unes conduccions per dur l’aigua. Els demanàrem pressupost i són 21.000 dòlars fer la canalització per dur un punt d’aigua devora les cases. Això és el cost del que parlàvem per millorar i dignificar la vida d’aquestes persones…

  • Per què decidireu anar a Colòmbia?

Teníem presència a sud-americana, és a dir a Hondures, Salvador, Cuba, Perú, però a un moment donat tenim contacte amb Colòmbia, i el que ens va cridar l’atenció va ser la quantitat de nins tirats a terra pels carrers passant la nit, i una altra d’aquestes coses era veure esnifar “pegamento” i a més eren víctimes de màfies que els utilitzaven per matar gent; els deien als nins sicaris, els donaven 50.000 pesos i havien d’anar a matar els qui volien les màfies. L’idea que teníem era anar a les perifèries de les ciutats i no sabíem si haviem d’anar a Bogotà, a Cali o Medellín, i aquestes mongetes que estaven fent feina a Perú també hi eren a Colòmbia, i un capellà que estava a Bogotà ens va dir que duraríem dos dies i ens pegarien un tir. “Millor, que aneu a aquests pobles que són tan pobres, que és d’on surten tots aquest nins i nines que van a les ciutats i acaben en mans de las màfies i allà els converteixen en sicaris, les nines a la prostitució, etc.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba