Anar a Menorca és sempre un exercici saludable i entrar-hi per Ciutadella encara més. La manera clàssica de joventut era per Sant Joan, més tard en travessies veleres amb amistats i ara amb tranquils viatges familiars. Segons l’al·lot la jugueta o a cada època el millor, però en essència l’illa en general i la ciutat en particular continuen tenint aquella màgia que ens captivaren amb el canvi de segle.
La ciutat
El nucli antic respira noble passat, farcit de palaus senyorials i d’antiga presència forta de l’Església. Eren la capital de l’illa. Ara encara hi tenen la cúria. Al pati de cal Bisbe no hi sabem trobar les llimoneres que cantava Ja t’ho diré, només un trist taronger. L’eixample està més ben acabat que el de Manacor. Amb moltes cotxeries altes, mostra de la vigència de pagesia amb residència a la ciutat amb companyia de part de la seva maquinària. Sentim menys menorquí pel carrer que fa vint-i-cinc anys, però amb més força que la nostra llengua avui a Mallorca. Algun plany discret d’autòctons pel centre: «crec que ara mateix som els únics ciutadellencs caminant per aquest carrer». Coses que aquí, avui, lamentablement ja no ens sorprenen, a Menorca comencen a sonar. Les immobiliàries també ofereixen cases a preus extraterrestres i pisets de merda a sous mitjans d’una vida. La cordialitat ens evoca la Mallorca d’un temps. La intuïció ens suggereix els mateixos problemes de Mallorca amb pocs anys de diferència. El dialecte ciutadellenc no és el menorquí típic. És el més mallorquí dels parlars menorquins, qui sap si per l’efecte dels centenars de sollerics que hagueren de repoblar bona part de la ciutat arran dels fets de l’Any de sa Desgràcia. Any 1558, quan un desembarc sarraí arrasà la ciutat i captivà o eliminà més de tres mil persones de les deu mil que aleshores poblaven l’illa. Tot roman dins la memòria fonda de la ciutat però no se n’ha fet un producte de Hollywood que pogués reparar la cosa. Quant al genuí dialecte ciutadellenc de què parlàvem, la millor prova de la seva persistència poc contaminada serien les cançons de Pèl de gall, icona de la música local exportada més enllà de l’illa.
Un model diferent?
Fins ara el retrat d’aquesta postal d’agost és entre nostàlgic i pessimista. Però hi ha altres signes que ens duen a pensar diferent. L’amor pel producte local és més alt que per ca nostra. Fins i tot els bufets als apartaments de cabrum ofereixen orgullosos el formatge maonès i altres productes dins els menús diaris. No hi ha res més sol·licitat que anar als restaurants de l’illa a menjar calderetes de marisc i sobretot de llagosta. A prop de cent euros la ració segons on. I tota la producció de llagosta de l’illa s’esgota any rere any. Tota i multiplicada per cinc, ja que el vuitanta per cent del que es despatxa ha de venir de fora. Fora vila no està saturat de xalets neorurals, perquè la Llei ho prohibeix. Fora vila és per a la pagesia i es nota tant amb el paisatge com amb altres coses més prosaiques com ara el pes del sector primari. La pomada, dita gin amb llimonada a Ciutadella, és la beguda nacional. El gin per fer-la, herència britànica, és fet a Menorca. L’Imperi, emblemàtic bar del passeig del Born, serveix panets a voler. La propaganda que els han fet The Tyets i Chiara Oliver amb la cançó Fa dies els aporta un plus de públic diferent de l’altre costat de la mar. Brots verds dins un panorama dubtós.
L’eclipsi
A Ciutadella l’eclipsi fou una explosió de comunitat. Milers i milers d’indígenes i de turistes mesclats en dolça harmonia ocupàrem una senyora franja litoral ben orientada a ponent per gaudir l’espectacle. El sol es ponia una miqueta a la dreta del cap de Formentor. Un poc de nuvolositat a cent o dos cents quilòmetres feu que el fenomen no fos totalment net però déu n’hi do. Hi hagué compostura i poca estridència. Molt discret, molt menorquí. Gent local amb cadires plegadisses. Guiris amb botelletes de xampany per celebrar la fita. Alguns aplaudiments. Silenci en el moment clau de l’apagada. Admiració quan la llum tornà en el minut i segon exactes que preveia la ciència. No molt diferent a com es va veure a Mallorca segons diuen les cròniques, segurament només en el matís. No va fer falta tallar tanta carretera ni crear tanta alarma. Tampoc es veren escenes de cues quilomètriques esperant transport públic. I és que mallorquins i menorquins som el mateix sense acabar de ser-ho. O formulat d’una altra manera, som molt diferents i tenim coses en comú… Que així sigui per molts d’anys i que en tornar l’eclipsi, l’any 2180, ens puguem retrobar altre cop a Ciutadella!
