Hi ha coses que et lleven la inspiració per posar-te a escriure, veure com el poble està fet un desastre i no es fa res per arreglar-ho, tenir la impressió que als que ens governen els passa correntia d’aire per dins el cap entre les dues orelles i se’n foten de tot… Però després, un dia, ve un treballador a fer una feina a ca teva i et diu: “Cada setmana te llegesc, no amollis, sort que qualcú diu ses coses”. I això recarrega piles, la veritat. Per paga, la situació en l’àmbit nacional no ajuda gens, cada dia amb un cas nou de corrupció o amb alguna petita estirada de la manta per capítols d’aquells que ja han enviat a l’ombra.
Però Manacor és lo nostro, i allò que passa més enllà del pont des Caparó, o encara més enfora, allà deçà el bassiot, no és massa l’objectiu d’aquesta pecadora pàgina. En tenim prou amb el nostre preciós campanar, que té la facultat de donar al mateix temps quatre hores diferents. A veure si som tan cosmopolites que tenim l’hora de Manacor, la de Nova York, la de Los Angeles i la de Hong Kong, i noltros pobres ciutadans incultes no hem sabut valorar aquest gest magnànim del nostre Ajuntament? Per aquells que s’ho demanin, sí, el campanar és de l’església, però el rellotge no, és de propietat municipal des que el varen instal·lar l’any 1931, regalat al poble per la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares “Sa Nostra”. O sigui, que qui n’ha de fer el manteniment és l’Ajuntament, que té claus per entrar i sortir quan vulgui per la porta que dona directament al carrer, sense haver de demanar permís a l’església.
I com estam orgullosos del rellotge del campanar, també podem estar orgullosos de la fantàstica plantació d’arbres que ha començat a fer l’Ajuntament, sonorament anunciada per l’equip de govern com “203 arbres nous”, però dels que hem de descomptar tots els vells que s’arrabassen per estar podrits per dins. I a més ho fan tan bé que segueixen les antigues receptes pageses, de fer el clot i tenir-lo un temps abans de sembrar-hi res, perquè s’airegi, es desinfecti, es ventili bé, i ja tendrem temps que arribin la resta dels arbrets nous d’aquí uns mesos. Una senyora va travelar i es va voler aferrar a un d’aquests arbres nous, però era tan prim que el va vinclar… Quasi cauen ella i l’arbre.
Em conten que el despatx internacional d’arquitectura de Singapur que ha guanyat el concurs per fer el projecte de reforma de l’entrada del Parc Municipal prest tendrà els plànols acabats i podran començar a la fi les obres. No he pogut arribar a saber si el pressupost supera o no els 10 milions d’euros, però deu haver de ser una cosa monumental. És de preveure la foto de l’equip de govern al complet i amb corbatí davant tan magna obra, que segurament apareixerà a partir de llavors a les guies turístiques com un dels principals atractius turístics del municipi… juntament amb l’escultura d’en Rafel Nadal… (ai, no, que això no és d’interès independentista, perquè en Rafel és massa espanyol per a ells).
Un altre motiu d’orgull per Manacor és com ha quedat el safareig de la plaça des mercat, una preciositat de blanquet. Aigua de moment té la de ploure, i fulles caigudes dels arbres, moltes, però podem estar segurs que en posar-se en marxa serà com les fonts aquelles que hi ha a Las Vegas, molt millors que les de Montjuïc. Em conten que estan programant un ordinador perquè cada vespre hi hagi una coreografia de llums i aigua al ritme de l’Himne dels Segadors. Bé, potser qualque dia posaran la Balanguera, però sembla que té poc ritme per segons qui.
Ara bé, sense cap dubte, aquesta legislatura apareixerà als llibres de text de totes les escoles de Mallorca per la construcció de dues rotondes seguides anant cap a Cales després de Torre Florida, la primera per la Rafa Nadal Academy i una altra pel camp de futbol i pista d’atletisme municipals. Aquestes dues rotondes faran joc amb la que hi ha davant Torre Florida mateix, tres en cinc-cents metres. Jo crec que, ja que hi som, n’hauríem de fer una quarta per donar entrada al Museu d’Història i al xiringuito. Així hi podríem posar escultures consecutives relacionades entre si, contant una història. Per exemple, a la primera una moneia, a la segona un neandertal, a la tercera un Homo sapiens i a la darrera un astronauta amb una estelada.
Però venen les festes, el pont de la Immaculada, Nadal, Cap d’Any, els Reis. I és ben hora que tothom comenci a posar bona cara, veure el costat positiu de les coses i desenfadar-se, però sense deixar de fer la carta als Reis encara que sigui dins el cap. Encara que Sant Francesc va deixar ben recomanat als seus seguidors que “ora et labora”, o sigui, “a Dios rogando y con el mazo dando”, fer cartes als Reis no serveix de res si no hi posau de la vostra part, ja m’heu entès.
