Tot i els innegables avenços científics en el món de la salut, recordem que la penicil·lina o la insulina foren descobertes fa només cent anys, els humans som mortals i per tant susceptibles de ser afectats per nombroses malalties. I tothom està malalt en algun moment de la seva vida però mentre alguns les tenen greus i afecten poc temps però el seu efecte és devastador, d’altres passen just amb un parell de refredats en noranta anys de vida. N’hi ha, en canvi, que tenen malalties benignes que no fan patir per la vida però que fan patir tota la vida.
La dermatitis ectòpica
A la nostra part de món una de cada cinc persones la tenen o l’han tenguda. Dic també «l’han tenguda» perquè molt majoritàriament és una patologia que fuig abans de ser adults. La dermatitis ectòpica és una malaltia de la pell d’evolució crònica i recurrent a brots. Es caracteritza per l’aparició de lesions d’èczema que ocasionen molta picor. A la meitat dels afectats els remet en arribar als dos anys. A l’altra meitat se’ls en va en arribar a l’adolescència. Només a un deu per cent dels afectats la cosa se’ls fa crònica i la tendran la resta de la seva vida. En aquests casos l’ectòpia no només es manifesta en dermatitis sinó que amplia el camp d’afecció i també a episodis d’asma i de rinoconjuntivitis. I com que a ca magre tot són puces, les alteracions del sistema immunològic vinculades a la malaltia fan que els afectats tenguin una major predisposició a patir altres alteracions com ara infeccions estafilocòccies o infeccions víriques (herpes, mol·luscs, berrugues). No hi ha cap remei que elimini la malaltia. Hi ha molta feina feta en farmacologia que ajuda molt a mitigar-ne els efectes. També hi ha l’adquisició de segons quins hàbits higiènics que minimitzen el mal. Fins i tot es recomana controlar o evitar situacions que comportin un estrès més gran del pacient. Els factors emocionals tradicionalment han tingut un pes específic important a l’hora d’avaluar aquesta patologia, tant és així que durant un cert temps la dermatitis ectòpica es va conèixer com a neurodermatitis. L’estrès o els sobresalts emocionals poden desencadenar una crisi o agreujar els símptomes, encara que això no vol dir que es puguin considerar la causa directa de les lesions dermatològiques.
La malaltia del benestar
La dermatitis ectòpica és, en el marc de les malalties benignes, una de les que genera més preocupació. Diverses són les circumstàncies que justifiquen aquesta consideració: d’una banda, la seva incidència creixent i la seva àmplia difusió social i, de l’altra, la seva distribució eminentment pediàtrica. Si bé és cert que la salut orgànica de l’infant -el segment d’edat més afectat- no es veu compromesa pel curs de la malaltia, la malaltia pot ser causa d’un minvament important en la qualitat de vida, limitant la realització de determinades activitats. En un pla econòmic és important citar que la seva creixent incidència comporta un impacte important en termes de recursos mèdics i farmacèutics sobre els sistemes sanitaris als països desenvolupats. És interessant analitzar la relació existent entre l’augment de casos d’aquesta malaltia i l’estat de desenvolupament de les societats que la registren, o fins i tot, la variabilitat dels seus índexs de prevalença entre els diferents estrats socials d’una mateixa societat. Així, a la vista de les dades epidemiològiques disponibles, es veu que la creixent presència de la malaltia a la nostra societat es justifica per una major observació de les manifestacions clíniques de qualsevol patologia i al canvi global en l’estil de vida (reducció de la lactància materna, augment de l’edat materna o major grau d’estrès…). Conceptes tots associats fins fa poc al progrés i a l’estat del benestar.
Conviure amb la picor
Tota aquesta descripció no l’he feta perquè sigui un erudit de la medicina sinó perquè es tracta de la malaltia amb què convisc d’ençà que vaig néixer i conec el tema en primera persona. Són hores i hores de picor forta. Són infinitat de llençols tacats de sang. Són restes de pell en forma d’escata per allà on passes. Són també moltes inflamacions, grans i ferides al cos o a la cara. Són dies de no poder-me afaitar o d’haver de quedar dins el llit per un brot en bon dia de Nadal. I també són infinites prescripcions per solucionar el mal. Des de ioga per respirar millor a dietes vegetarianes per evitar segons quines proteïnes, passant per fototeràpia o per una mala fi de pomades i pastilles. Són remeis que estones van bé i estones no. Es tracta tanmateix d’una malaltia crònica que no ens matarà però que resta grans dosis de qualitat de vida. El passat cap de setmana una nina de vuit anys, companya de patologia, ho va definir d’una manera per jo nova: la dermatitis ectòpica no és greu però cansa molt. El cansament és gros però al final acabes convivint amb la picor. L’única cosa bona que hi sé veure en tot això és que estàs tan avesat a la pruïja que si tens polls, a diferència de la resta de gent que graten a les totes, els ectòpics ho trobam una picor tan suau que pràcticament ni ens en temem.
