ActualidadFelanitxOpinió

OPINIÓ JOAN LLODRÀ: De Felanitx al món

Posar per títol “Sexe furtiu, generalment plàcid” a un llibre que en bona part és una autobiografia, és tota una declaració d’intencions o bé una jugada mestra. O totes dues coses coneixent un poc els dos protagonistes: Joan Mir i Lleonard Muntaner. Aquests dos veterans personatges, autor i editor respectivament, són els responsables d’aital atreviment.

Joan Mir

Joan Mir i Obrador és un republicanot felanitxer nascut fa 77 anys. Viu exiliat a la part forana de Palma a dues passes de la seva estimadíssima UIB, d’on n’ha estat professor del Departament d’Economia Aplicada més de trenta anys. Ha estat durant moltíssimes edicions l’ànima mallorquina de la seva, estimadíssima també, Universitat Catalana d’Estiu. Sense títol acreditatiu davant notari, és el marmessor de la vida, obra i ideari de Nadal Batle, el genial, polèmic i malaguanyat rector de la nostra Universitat. Va estudiar, com economista, l’espoli fiscal que patim a les Balears. O sigui, la diferència entre el que es recapta via imposts i el que després s’inverteix amb obres, serveis i personal. El balanç s’hauria d’acostar al zero, però any rere any la xifra, negativa, està entre els tres i quatre mil milions d’euros que, governi qui governi, parteixen cap a Madrid per no tornar. És expert també en bandes llatines, que conegué de ben a prop viatjant a Guayaquil, bressol dels Latin Kings. Es formà a la Barcelona en ebullició dels anys 60 i 70. Participà, com a delegat de classe, a la cèlebre Caputxinada. És un patriota de pedra picada. Patriota felanitxer, mallorquí i dels Països Catalans. Dins el món real és tengut per roig, perquè ho és. I, com que no és marxista, dins el món roig és tengut per dretà. Un economista atípic que ha arribat a dir, en petit comitè, que el frau fiscal és un deure patriòtic…

El llibre

“Sexe furtiu, generalment plàcid” és una selecció d’una cinquantena llarga d’articles que Joan Mir ha triat d’entre els més de sis-cents que d’ençà de l’any 1998 fins l’actualitat ha publicat al Diari de Balears. Va descartar aquells on el missatge polític era més explicit i ha prioritzat els que conten històries universals a partir de l’anècdota felanitxera. La cosa va d’entre un homenatge a Felanitx, el Felanitx idealitzat de la seva joventut, i una mena d’autobiografia autoritzada. S’hi fa molt present Nadal Batle, també Blai Bonet, que sense ser felanitxer el seu mèrit ha de tenir. Ben igual hi trobam, encara que sigui en clau d’humor displicent, les històries properes de resistència dins la societat de postguerra. Quant a l’espera de trobar-hi, pel títol, un tractat de relacions liberals o clandestines, cosa hi ha. Però no, el títol del llibre “només” és, hàbilment i comercial, el títol del primer article del recull. El llenguatge utilitzat ja era políticament incorrecte en el moment d’escriure cada article. A dia d’avui, per tant, no supera els estàndards de la involució puritana. Un petit paràgraf introductori pot ajudar a situar les intencions de la publicació: “Hölderlin deia que quan s’acaba la inspiració hem de recórrer a la cultura. El privilegi dels anys, trist privilegi, és que, a més, podem cercar dins la memòria. Ser de Felanitx, però, també ajuda. Allà les coses més insòlites són certes. I els personatges també”. Mir té inspiració, està amarat de cultura clàssica i gaudeix de bona memòria. Fa pocs dies es va presentar a Palma i també a la vila de Miquel Barceló. Segurament ben aviat alguna cosa es farà a Manacor.

Felanitx

“Tan alluny de per tot i tan a prop de Manacor”, deien un temps els felanitxers com a lament de ser al cul del món i justament haver de tenir a tir de pedra només els “lladres manacorers”, rivals en el lideratge comarcal. Tota aquesta rivalitat és morta de fa temps. I va acabar de morir quan es va fer l’Hospital i Manacor va esdevenir, de facto, la capital de comarca. Però això és intranscendent, encara que l’amic Joan Mir tengui cama manacorina, ja que les seves històries felanitxeres tenen dimensió universal i poden ser enteses i gaudides arreu del món. Sempre he sentit fascinació pel realisme màgic d’aquesta vila germana i la lectura del llibre m’ho ha recordat. En tornar néixer voldrem ser felanitxers i sentir de prop històries que compatriotes de Guillem Timoner, Mariona Caldentey, Miquel Bauçà o la Quica del Cosso han begut en primera persona. Tanmateix, i sense sortir de Quíbia, triarem Manacor per viure…

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba