Aprofit aquest espai de col·laboració amb el Manacor Comarcal per posar-hi les paraules que vaig dedicar a En Sebastià Riera amb motiu de l’homenatge, ben emotiu per cert, que li feren el passat 13 de juny a la Torre dels Enagistes.
Vaig tenir la sortada de coincidir una partida d’anys dins la Junta de Manacor de l’Obra Cultural Balear amb l’amo En Sebastià, que era així com jo el tractava. Sempre el tendré com un exemple a seguir, com un mestre per la seva fermesa de conviccions, una virtut que avui en dia n’hi ha tan re-de-pocs que en puguin bravejar.
Al mateix temps, però, era d’un caràcter dialogant, un home que no perdia mai el somriure ni a l’hora de conversar, ni a l’hora de debatre, ni tan sols a l’hora de discrepar. Fins i tot a l’hora de discrepar, era no tan sols respectuós, sinó fins i tot elegant en la defensa dels seus punts de vista, dels seus ideals i de les seves conviccions.
També m’agradava molt d’ell que sempre fos positiu. Quan ens sentia queixar-nos per qualsevol circumstància política, o econòmica, o cultural, o lingüística, ell sempre sabia escoltar. No tan sols era bo per xerrar, sinó que alhora era un escoltador de primera. Però, amb la cara que feia, se veia d’una hora enfora que el temps que escoltava el mal, ell ja hi cavil·lava el remei. Quan havia escoltades les queixes, de deu vegades nou li sentíem dir “-Molt bé. Això és un desastre. Així no podem anar. Lo que jo deman ara és -què hi podem fer noltros? Amb qui és que hem d’anar a xerrar? Quines portes hem de tocar per sortir-ne?”. L’amo En Sebastià no va fer mai de ploricó. Era un cercador de remeis. Un constructor d’esperança i d’optimisme.
Una altra cosa que en vaig aprendre va esser la lleialtat. Me cridava l’atenció el greu que li sabia sentir malparlar dels “seus”, ja fos el partit, ja fos l’Ajuntament, o Manacor, o l’Obra Cultural, o els qui compartim llengua i cultura, per exemple. Quan en sentia un que envestia qualsevol col·lectiu que ell en fes part, escoltava sense dir res, però al mateix temps feia cara de preparar la resposta, la defensa, el contraatac. I quan li tocava la paraula, el seu somriure permanent se tramudava per un posat seriós de manera que se feia escoltar de valent.
Tenia autoritat. No alçava mai la veu. Però quan no li respectaven el torn de paraula, la seva mirada de desaprovació ja ho deia tot, i ens feia callar com una guarda d’al·lots davant un mestre que se sap fer respectar.
Era un enamorat de la nostra terra, de la nostra cultura, de la nostra llengua, dels nostres topònims. I un trescador de primera. Pertot allà on tenguérem la sort d’anar amb ell d’excursió, pertot hi veia qualque cosa d’interès cultural. -Aquesta sínia és des temps des moros. -Aquesta canal la feren fa dos segles i parteix de s’ull d’aquella font. -Per aquesta camada ja hi pujaven a fer sa berena es temps des nostros padrins.- I així per onsevulla anàssem. I si no hi veia interès cultural, n’hi cercava. -De quina època deu esser aquesta possessió?
Era un lluitador per la cultura. Venia a esser un agermanat de la cultura. Manacor té la sort de poder comptar, gràcies a ell, amb el tresor lingüístic audiovisual de les trescades comentades dins la sèrie “Les nostres contrades”, emesa per la Televisió de Manacor. Un tresor que no podem deixar perdre, i que hem de conservar i posar a l’abast dels manacorins. Com també, gràcies a l’iniciativa i a la tasca de govern que va dur a terme els anys que va esser regidor de Cultura, els manacorins comptarem per sempre amb el Museu de Manacor, dins l’espai històric de la Torre dels Enagistes.
En Sebastià va esser actiu fins al darrer alè de vida. Els qui anàrem a veure’l a l’hospital, el dia que seria el segon dels darrers de la seva vida, va estar content de veure’ns. I, amb el seu somriure etern, ens va demanar -qui és que ve dilluns a fer sa conferència?
Vos assegur, l’amo En Sebastià, que vós sereu sempre present dins la memòria de tots els bons manacorins. Quina sort que hem tenguda els qui vos hem conegut!
