M’agradaria saber si això va ocórrer realment, però és una història que es pot llegir per tot arreu, difosa profusament. Difícilment es pot saber si aquestes coses són certes, excepte quan el mateix personatge escriu una autobiografia, i en moltes ocasions ni tan sols així.
L’any 1979 Espanya visqué les primeres eleccions municipals democràtiques, després de l’aprovació de la Constitució. A Madrid guanyà les eleccions la UCD, però amb un pacte entre el PSOE i el PCE fou elegit batle Enrique Tierno Galván, a qui els seus coneguts es referien amb el malnom de “el vell professor”, per haver estat professor de Dret Polític a la Universitat de Múrcia, la de Salamanca i a Princeton (Estats Units). Encara que tan vell no era, només tenia 61 anys, era més bé una broma entre amics.
Tierno Galván era agnòstic, de manera que quan prengué possessió del càrrec de batle demanà que es canviàs la bíblia per un exemplar de la nova constitució, sobre la qual no jurà, sinó que prometé. Idò es diu que quan entrà al despatx de Batlia, sobre la taula hi havia un Crist crucificat, i un dels seus col·laboradors suggerí que allò s’hauria de llevar. Per sorpresa de tots, el vell professor socialista contestà que la imatge d’un home just que havia mort per defensar les seves idees en contra dels poderosos no li feia gens de nosa, que allà estava bé. I allà el tengué fins que el 1986 morí essent batle de Madrid. No sé si el seu successor, Juan Barranco, ordenà o no la retirada de la imatge.
I per què dic tot això? Idò perquè em sembla que aquell respecte i aquella tolerància il·lustrats que demostrà en Tierno Galván fa temps que s’han extingit entre els nostres polítics. Aquestes setmanes hem pogut contemplar escenes que haurien de fer avergonyir qualsevol demòcrata. Veure com un president del Parlament esqueixa una fotografia de les Roges del Molinar que moriren afusellades per defensar les seves idees, em cau tan enfora com retirar un Sant Crist Crucificat en nom de la laïcitat de l’Estat.
És cert que el marit d’Aurora Picornell, l’espia stalinista moldau Yefim Gradonodowski, de nom fals Heriberto Quiñones, va ser l’encarregat de la “neteja” dels més de 150 “feixistes perillosos” de l’illa de Menorca el 1936. Tan perillosos com els 39 capellans assassinats per negar-se a escopir sobre crucifixos i abjurar de la seva fe. Però això no justifica el fet de rompre en públic la fotografia d’Aurora Picornell, perquè ella no va ser una assassina, sinó el seu marit, i ella víctima d’uns altres botxins de l’altre bàndol.
D’igual manera, és sectari oposar-se a la instal·lació a un balcó un dia determinat de la bandera LGTBI, com ha passat aquests dies al Parlament, quan es tracta només de reivindicar els drets d’un col·lectiu, sense menysprear, reduir ni trepitjar els drets de la resta de persones que no s’identifiquen amb aquest col·lectiu. Pertot hi ha persones que per defensar les seves idees necessiten menysprear les que pensen diferent, o a les que són diferents. Reduir-les a la insignificança, deshumanitzar-les. Aquests dies ho he sentit a varis discursos de poble, de vàries associacions i col·lectius, que de pacífics no han tengut res, sinó que més bé han estat crits a la destrucció de l’adversari ideològic en tots els sentits.
I no és necessari anar gaire enfora, al Ple ordinari del mes de juny de l’Ajuntament de Manacor es menyspreà a dos regidors pel fet de pensar diferent i defensar idees polítiques diferents. El batle Oliver digué textualment als dos regidors de VOX: “Sr. Sureda, ets únics okupas que tenim a ses institucions són vostès, s’ultradreta xenòfoba i racista que ha okupat dues cadires d’aquesta Sala de Plens”. I en realitat, la realitat democràtica agradi o no, és que els vots de 1.292 persones atorgaren aquestes dues cadires a La Sala. I el vot de cada una d’aquestes 1.292 persones és exactament igual de vàlid que el vot de cada una de les 4.566 persones que votaren MES. Uns vots no són millors que els altres, unes persones no són millors que les altres i el fet de pensar diferent no els converteix en okupes.
Del pensament que hi ha persones millors o pitjors en funció de la seva ideologia neix la intolerància, la supèrbia, la prepotència, la imposició i finalment la dictadura. Qui ho pensi realment, és un intolerant, un prepotent i un dictador de panfonteta. No crec que el Sr. Oliver pensàs molt el que deia, i si ho pensa realment em preocupa moltíssim. Igualment no crec que al Parlament de les Illes Balears el president, el Sr. Le Senne, pensàs molt bé el que feia quan d’una revolada arrabassà la foto que la Sra. Garrido tenia aferrada al seu portàtil, i si ho tenia ben pensat, em preocupa moltíssim.
