ActualidadOpinió

«Gràcies, Alemanya!», per Jordi Caldentey

Resulta que no tan sols els alemanys són els primers parroquians que vénen a Mallorca un any darrere l’altre a passar-hi l’estiu, sinó que també passa a l’enrevés: Mallorca és la primera destinació turística dels alemanys.
Tenc entès que això és per mor d’una casualitat històrica per ventura una mica trista, si voleu, però que no en tenim culpa: quan va haver acabat la II Guerra Mundial, gràcies al pla Marshall, que va esser una doblerada que els americans deixaren amb un interès molt baix per arreglar les destrosses de la guerra, Europa en general i Alemanya en particular feren una viada a reconstruir-se. En devers quinze anys, va passar d’esser un caramull de ruïnes a poder-se permetre, els obrers que hi feien feina, venir de vacances a l’estranger. Resultava que els alemanys, per mor dels desastres de la guerra, no eren gaire ben vists per enlloc, per no dir gens. Però aquí, com que el franquisme havia amagats a la gent els desastres d’en Hitler (que en Franco hi havia festejat la primeria d’aquella la guerra), per mor d’això, aquí, el temps dels primers hotels, els alemanys eren no diré ben vists, però tampoc mal vists. La gent d’aquí els tenia per gent normal.
No sé fins a quin punt això va pesar a l’hora de venir-ne cada any més d’aquell país. I el marc alemany (com la lliura esterlina, dels anglesos que també començaren a venir a carretades), baratat amb pessetes, que no valien res, suposava una doblerada. Això va jugar molt a favor no tan sols dels hotelers, sinó també de la gent que va posar cafès, o fondes, o ‘souvenirs’ a les voreres de mar.
Passaren els anys i va começar a haver-hi rumors que farien una moneda europea (que ha resultat esser l’euro). Per això els alemanys de més alta volada, els qui marxaven més bé, i que tenien doblers negres a voler, per por de no poder-los baratar amb la moneda europea nova que venia, feren una viada a venir aquí a baratar-los amb pessetes i a comprar-hi cases de fora vila, que molts de propietaris mallorquins tanmateix no en feien cas. A poc a poc les cases de fora vila s’anaren encarint-encarint, i de rebot les de dins els pobles, que també començaren a comprar-n’hi. I això va dur per conseqüència que una casa a Mallorca va pujar tant de preu, que ara no hi ha cap jove que en pugui comprar cap ni fent feina tota la vida per pagar-la.
Però, dins aquest mal, va passar una cosa bona: les cases que compraven els alemanys, anaven ben alerta a arreglar-les amb l’estil de les cases de per allà, amb aquelles teulades punxerrudes, ni res de tot això. No: miraven molt prim que romanguessin ben restaurades amb l’estil mallorquí. Així com aquí n’hi havia molts que, els anys 60 i 70, referien les parets de pedra de blanc, ells a l’enrevés: llevaven el referit blanc dels frontis, a fi que se tornàs veure la paret de pedra. Amb les bigues ben igual: si n’havien de mudar cap, la posaven de fusta, i com més rústica millor. No de ciment, com feien per aquí aquells anys. I ben igual amb les voltes de test que anaven de biga a biga. Ben alerta ells a amagar-les darrere un cel-ras de guix, com n’hi havia molts que feien aquí. I amb les teules de test en lloc de planxes d’uralita. I amb les rajoles de test en lloc de rajoles modernes.
Me deman si els mallorquins valoraríem l’arquitectura pagesa tradicional mallorquina així com ara la valoram, si no fos perquè la valoraren els milionaris alemanys. Si trobau que ho faig gros, pensau què passa amb el vi mallorquí: segons me diu un que en fa, va tan car per l’alta demanda que té a Àustria i a Alemanya. Així com aquí, per quedar bé, treim un ‘rioja’, allà lo que fa senyor és oferir un vi mallorquí. Tota una lliçó que ens freguen pels morros!

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba