Parlam amb una parella centenària manacorina: l’Amo Antoni Bassa i Madò Catalina Pascual

0

Antoni Sureda P.

En els meus anys de treball a la premsa i altres tants de col.laborador a diaris i revistes, he tingut l’oportunitat de poder entrevistar a un bon grapat de centenaris, i la majoria d’ells i elles manacorins o manacorines. Però mai no m’havia topat davant la tasca d’entrevistar a un matrimoni de centenaris, que a més a més duen 75 anys de casats, com és el cas de l’amo Antoni Bassa Sancho, nascut el dia 28 de març de l’any 1918, i de Catalina Pascual Frau, que va néixer al mateix any, però en data 10 d’octubre. Aiximateix, l’amo Antoni troba que cent anys són massa, i madona Catalina riu quan el sent amb aquests coverbos.

– Abans de res, bones tardes a tots dos i enhorabona. Si vos pareix bé, començaré per vos, l’amo Antoni, que teniu un parell de mesos més d’experiència en la vida que la vostra dona Catalina. Com ho duieu a això d’haver complit els cent anys?
– Cent anys són molts d’anys… Massa! Ja fa uns 75 anys que ens vàrem casar. També ha plogut molt de llavors ençà.
– Quins records teniu d’aquell temps, l’amo Antoni?
– Record pràcticament tot el que vaig viure aquells anys, però és molt mal de contar als joves d’ara. No crec que el jovent d’avui, ni tant sols pugui imaginar el que era la vida i el que podíem esperar d’ella els joves de llavors.
– De veritat hi havia tanta falta de queviures a les cases com mos conten?
– No t’ho pots imaginar. Hi havia falta de menjar i de tot… Manco de gana! Mai no en sobrava gens de menjar. Quan hi havia botifarrons, mos en partien un entre dos germans per berenar. El mateix passava amb les arengades, que una havia de bastar per a tot dos. I a l’hora de rentar-nos mos rentàvem els peus i res més. El que sí vigilàvem ben de prop i en teníem prou esment era que els porcs prenguessin bé per poder fer matances i poder vendre de la part que mos tocava.


– Vos vivieu a fora vila i, apart de fer matances cada any i partir-vos sa guarda de porcs amb el Senyor de sa possessió, de segur que en veníeu més d’un de porc, a més a més devíeu caçar tords i ocells per fer un bon brou. De veritat no m’ho feis un poc gros vos a tot plegat…?
– No t’ho faig gens gros. Tret des porc que mos guardaven per fer matances, tot el demés era per vendre, i comprar tot el que era de menester i que no es podia trobar a la finca. Un any vàrem voler posar una conilla i el Senyor va dir: “Aniria molt millor que en posessiu dues”.
– De quina finca ereu estadants?
– Durant tota la meva infantesa, a sa finca de Calicant.
– Devíeu conèixer es Metge…
– En aquell temps un fill des Senyor de nom Andreu estudiava de metge.
– Recordau què fèieu quan teníeu deu o dotze anys?
– Als vuit anys ja feia de porqueret, i a més a més totes les feines que m’encomanaven a casa. Record que als hiverns feia tant de fred que moltes vegades les m’havia d’enginyar per arrufar-me allà on un poc abans havien grufat es porcs, perquè d’aquesta manera i durant una bona estona estava més calent.
– Què fèieu quan arribava el vespre?
– No hi havia massa coses a fer. No hi havia televisió, ni ràdio, ni eletricitat. El màxim de comoditat era un llum de…

TOTA L’ENTREVISTA A L’EDICIÓ IMPRESA DE “MANACOR COMARCAL”.

Deja una respuesta