Multitudinària assistència a la presentació del llibre “Los 5 del Este. Història d’un grup i d’una època”, de Pep Alba

0

Magdalena Ordinas

El passat divendres dia 21 d’abril, el teatre La Unió de Son Servera restà petit per acollir a la gent del poble i de  tota la comarca que volgueren assistir a la presentació del llibre de Pep Alba, «Los 5 del Este» Història d’un grup i d’una època. Editat per l’Ajuntament de Son Servera amb la col·laboració del Departament de Cultura, Patrimoni, i Esports del Consell de Mallorca.

Presentà l’acte la regidora de Cultura, Maria Arenas, la qual va manifestar que des del primer moment tenien ben clar que l’ajuntament no es podia quedar al marge d’un llibre riquíssim, una visió històrica del grup i del boom turístic de Cala Millor minuciosament contrastada i enriquida amb més de cent fotografies que mostre un canvi que els ha marcat com a poble. A més, va manifestar que l’edició (que es va regalar al públic assistent) ha restat petita i que  s’estan plantejant fer una edició digital ja que han tingut peticions del llibre de la península i des d’Anglaterra.

Tomeu Matamalas va ser l’encarregat de presentar el llibre, una documentada i interessant presentació que va tenir al públic pendent en tot moment de les seves paraules.

Aquesta fou la seva presentació, que publicam íntegra:

Tomeu-Matamalas-i-Pep-Alba-web

A principis dels anys seixanta, tot i les extremes precaucions  dels pares de la pàtria, de sobte, talment una incontrolable pesta medieval procedent d’Europa, arribà a l’illa el turisme de masses. Aquells turistes anglesos amb els cabells llargs i pentinats cap endavant, americanes i calçons entallats i botins cubans amb tacó alt, tal com  The Beatles havien posat de moda a mig món, i, sobretot, aquelles turistes en minifaldilla, escotades, alliberades, disponibles i sexualment generoses, ens canviaren la percepció del món i l’estil de viure a tots.  A Mallorca, com havia passat a tants altres llocs, molts de  joves, entusiasmats amb tota aquella moguda “pop” que ens venia d’una altra galàxia, entenguérem que música i llibertat anaven lligades.  Ràpidament, ens deixàrem créixer els cabells, ens vestírem a la moda, aprenguérem a tocar algun instrument i formàrem grups de música moderna. També ens preocupàrem d’aprendre els rudiments de l’anglès, una llengua que expressava en termes exactes  tot allò que era nou i atrevit.

          Per a reblir el clau, amb la intenció d’amenitzar les vetlades dels turistes que omplien els hotels de la zona de llevant ―construïts  a una velocitat inusitada―, hi va començar a haver una desmesurada demanda dels grups que acabàvem de formar.  Sense fer-ne comptes, els joveníssims i inexperts músics manacorins, llorencins, serverins, felanitxers o artanencs, que fins aleshores no havíem fet altra cosa que assajar dins cotxeries velles i soterranis humits,  ens trobàrem de sobte tocant set dies a la setmana (Eight days a week, com deien els Beatles)  per Cala Millor, Cala Bona, Cala Ratjada, Porto Cristo, S’Illot, Porto Colom, Cala D’Or, Cala Murada, Playa Romàntica, Club del Mar o Tropicana.

         Malgrat les bones agrupacions musicals que els precediren i que aleshores encara estaven en actiu, el primer de tots els grups autènticament “pop” que hi va haver a la comarca de Manacor a començaments de la dècada dels seixanta fou, sens dubte, Los 5 del Este, que (com explica en Pep Alba amb tot luxe de detalls en aquest magnífic treball biogràfic) establiren el seu reialme a Cala Millor.

 És difícil expressar amb paraules el gran impacte que causaren Los 5 del Este entre els joves mallorquins i l’enorme èxit que tengueren entre els turistes que visitaven Cala Millor, que, amb la constant edificació de nous hotels, s’anava convertint en un destí turístic de primera magnitud.

         Los 5 del Este eren joves, guapos, sans, anaven vestits a la moda i aviat disposaren d’un bon equip. El guitarrista, Martí Gomila, àlies Salem, que de tot d’una emprava una guitarra Framus de jazz  i un amplificador casolà fet pel tècnic de ràdios manacorí Esbert, en un viatge a Dinamarca s’havia comprat una  guitarra elèctrica Burns, que endollava a un potent amplificador Fender.  En Joan Fons era un excel·lent pianista i en Toni García, el cantant, era la versió manacorina del líder de Los Teen Tops, n’Enrique Guzmán. D’ell en cantava dos rock&rolls amb molta gràcia que havien estat èxit a Mèxic i a tot Espanya: “La Plaga” i “Popotitos”.

         Los 5 del Este eren allò que se’n deia un grup modern. La bateria d’en Tomeu Oliver i el baix d’en Toni Fons ja tenien el so protagonista que varen adquirir aquests instruments al llarg dels anys seixanta, i el seu repertori incloïa, a més de cançons franceses i italianes, els darrers èxits internacionals. Ben aviat, per mediació del locutor musical Miquel Soler, signaren un contracte amb la casa discogràfica  Emi Regal, que era subsidiària a Espanya d’Emi Odeon,  la companyia anglesa dels Beatles, la famosa His master voice,  l’anagrama de la qual era aquell canet escoltant la veu del seu amo gravada en un gramòfon.

         Amb els seus discs aconseguiren  un notabilíssim èxit de vendes, atès que, a més de a les botigues d’electrodomèstics d’arreu de Mallorca (que era el lloc on es venien els discs aleshores) els seus discs estaven disponibles en les recepcions dels distints hotels on el grup tocava cada nit, i  els turistes els compraven com   un agradable record  de les seves vacacions. D’alguns dels temes gravats amb distintes formacions, com per exemple Noche de Verano, Pepe será Papá o Pepita y Juanita, Los 5 del Este en vengueren molts de milers d’unitats.

         La segona de les formacions emblemàtiques de Los 5 del Este és la que constituïren en Joan Fons (piano), en Toni Fons (baix), en Tomeu Oliver Ramon (bateria), en Pep Alba (guitarra i veu) i en Rafel Cortès de sa viudeta (cantant). Fou amb aquests components que Los 5 del Este actuaren a Anglaterra i a Alemanya amb un   sorprenent èxit, com explica en Pep Alba en aquest treball biogràfic que presenta i com certifica el llibre que escrigué i edità el periodista i escriptor Rafel Ferrer Massanet  el 1967 Los 5 del Este en Inglaterra. En Rafel, lletrista d’algunes de les cançons més populars del grup, compartí viatge amb ells  en qualitat d’amic i periodista, i fou testimoni de l’enrenou que armaren a Londres, que aleshores era la capital mundial de la música moderna.

         Va ser  també amb aquesta formació que actuaren a Madrid, Barcelona i  Bilbao i que sortiren als programes de televisió de José Maria Íñigo, José Luís Barcelona, Boby Deglané i a la dels realitzadors Martí Maqueda, José Mallorquí i Julio Herrero, entre molts d’altres, i fins i tot a la BBC 4 a Anglaterra i a la ZDF a Alemanya.

         Si Los 5 del Este de la primera època (1962-1964)  representaren per el jovent de la comarca la novetat, la modernitat, la gràcia, la simpatia i l’encant, els de la segona etapa (1965-1968) representaren la consolidació definitiva.  Segons el meu criteri i sense desmerèixer cap dels músics que posteriorment tocaren amb el conjunt, aquesta fou la formació que va viure els anys de més gran projecció del grup. Personalment, els veia aleshores com un conjunt de primera divisió; com Los Mustang o Los Sírex, o, fins i tot, com els grups anglesos de música pop comercial de qualitat que jo admirava aleshores, com The Hollies, The Tremeloes, Herman Hermits o Manfred Mann.

         En Josep Francesc Alba Marimón, nascut a Palma el 1944, però serverí per decisió pròpia des del 1965, aprofitant la seva  irreprimible curolla d’arreplegar fotografies, dades, dates i anècdotes de tot allò que li interessa, i donant-se la feliç circumstància que  va formar part de Los 5 del Este com a cantant i guitarrista des del 1965 fins a l’octubre del 1987 ―any en què el grup va fer la seva última actuació―, ens conta en aquest treball la seva visió del conjunt musical dins el context de l’època. Una visió minuciosament contrastada per mitjà de  conversa personal, telefònica o via email amb els altres membres que al llarg dels anys formaren part de Los 5 del Este.

         No obstant això, en Pep Alba (que va aguantar en el grup fins al final i en va ser molts d’anys el responsable) ens adverteix que, encara que ha procurat en tot moment contrastar els seus records amb  el que li han contat els ex-membres del conjunt, els records i les vivències de les persones varien una mica depenent de cadascú. Així que el que ha reflectit en aquestes memòries, redactades en primera persona i en un estil literari planer, oral, com si parlàs amb cada lector en particular, és, en última instància, la seva particular opinió basada en tot el que li ha vengut a la memòria d’aquella època de la seva vida.

         Com eventual presentador, a l’hora de jutjar aquest treball, em declar totalment  parcial, atès que, com molts dels assistents a l’acte saben, a més de jo ser un músic d’aquella època i un admirador incondicional de Los 5 del Este, en Pep Alba en particular, forma part preferent de la dotzena d’entranyables germans musicals que he anat fent durant la meva vida. En tot cas, puc dir que  tot el que ens conta en Pep en aquestes detalladíssimes memòries de Los 5 del Este (en un to en el qual hi predominen la tendresa i la sinceritat)  coincideix a la perfecció amb la idea que jo tenc del grup i d’aquella increïble etapa de Cala Millor.

         D’altra banda, amistat a part, crec que les fines observacions, les assenyades reflexions sobre l’època, la música, els músics i el seu entorn; la innocent alegria d’haver pogut viure aquells anys que desprèn l’escrit en tot moment i, també, l’exhaustiva tasca de recerca d’informació i de documentació gràfica que ha fet en Pep, són qualitats dignes del més gran dels elogis.

         Com a reflexió final podríem assenyalar que si d’aquí a un grapat d’anys, algú aliè a la nostra generació i a la música es decideix a investigar la història del desenvolupament turístic de Mallorca, quan arribi a la zona de llevant, es toparà de morros amb Los 5 del Este, un grup musical emblemàtic i indissociable de l’expansió econòmica i socio-cultural  que es va produir a Cala Millor durant aquells prodigiosos anys 60’s i 70’s.

Deja una respuesta