Malgrat la pluja, animades Beneïdes a Son Macià

0

IMG-20170123-WA0022g IMG-20170123-WA0021f IMG-20170123-WA0017e IMG-20170123-WA0016d IMG-20170123-WA0003b IMG-20170123-WA0010d Redacció
Diumenge passat, Son Macià fou un dels pocs llocs on, malgrat les moltes estones de pluja, es van celebrar les Beneïdes de Sant Antoni, i malgrat les inclemències metereològiques, fou molta la gent que hi va voler participar, ja fos degut a les ganes de participar-hi o perquè tenien la carrossa feta i era un dels pocs llocs on podien lluir-la.
En Miquel Sureda, presentador des de fa molts anys d’aquest i altres actes festius macianers, va llegir un escrit abans de l’inici que fou molt de l’agrad dels presents, motiu pel que el publicam. Diu així:

“Bona tarda, senyores i senyors, nins i nines, locals i foranis, autoritats i demés presents en aquesta edició de Beneïdes de Son Macià.
La benedicció té dos components principals: l’aigua, i el toc diví. Per la part que toca a l’aigua, podem dir que mai no hi ha hagut cap temor a que hi hagi beneïdes tal dia com avui. És la part divina la que ha perillat, davant tal cabdal d’aigua, que per molt que sigui caiguda del cel, no plou beneïda, crec.
Fa mal temps. El vent ha desbaratat les teules dels sestadors de ca nostra, i ahir quan vaig anar a donar un poc de sec a les ovelles, que ja han acursat fort el verd, me miraven amb cara de dir “si els padrins encara hi fossin, no estaríem banyades com a polls”. Me vaig sentir culpable de no ser tan valent com els nostres avantpassats. Serà que amb el temps, no tot és milloria.
Ho dic perquè no és gens fàcil returar dins aquest món de fues i sempentes, de crits per una part, i silencis avergonyidors per l’altra, d’extrems cada cop més plens i més allunyats d’aquell punt mig de les coses, on es fa notícia la més banal situació, mentre ningú no sap, o no vol saber, del sofriment de milions de persones.
Returar-se un poc és necessari. Returar-se permet pensar per un mateix. Permet reflexionar sobre qui som, sobre qui volem ser, sobre el que tenim, sobre el que ja no tenim, sobre ahir, avui, demà.
D’ahir ens queden les tradicions, la cultura i les ensenyances dels que ens precediren. Avui tenim l’obligació de recordar-los, de recordar-les, i de fer-les valer demà, on ens esperen els nostres fills i filles amb el repte de fer perdurar tot allò que ens vesteix com a poble, dins d’un món cada cop més difícil, amb embulls, fues i sempentes que no mos convenen. En un món on el vent continu de massa gent ha remogut les teules. I clar, amb aquest temps, tal qual les ovelles de ca nostra, tots xops com a polls.
Queden però, i vet aquí l’esperança, festes com Sant Antoni, que tots vivim amb il.lusió i sentit de comunitat. Queden ses beneïdes, queden les rialles dels nins i nines amb els seus animalons, queda el dinar familiar abans d’enganxar un horabaixa de bulla i sarau, queda l’essència d’un esperit il.luminat per un Sant que dedicà gran part de la seva vida a la soledat i la reflexió. Reflexionem, sols només per una estona, sobre què podem fer cada un de nosaltres perquè la festa continuï. La reflexió, la festa i la bulla, l’esperit del Sant, i el sentit de comunitat, no seran per desgràcia suficients perquè el món en conjunt sigui millor. Però just que facin que una part del món no s’encamini cap a pitjor, ja és una passa. I per envant, no importa anar-hi amb fues. Basta anar-hi a poc a poc. No frissam, returem-nos un poc si cal. Sobretot, no ens facem enrere.
I no ens facem enrere tampoc amb les beneïdes! Que comencin, i si plou, que sigui el que Déu vulgui! Molts d’anys!”.

 

Deja una respuesta