Joan Gomila, ens parla de l’obra “Madame Marie” i de la salut actual del teatre manacorí

0

Antoni Sureda P.

El “tsunami” de teatre del qual Manacor va gaudir des de la segona part de la dècada dels 80 fins a l’arribada de la crisi de 2008 i que encara marca el territori, va provocar que, un estudiant primer i després llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de les Illes Balears, embogís pel teatre i el món que l’envolta. Joan Gomila Gayà, deixà de banda la seva carrera i decidí fer del teatre, amb producció i direcció inclosa, la seva professió. Particularment no me queda més remei que reconèixer, que fins no fa massa temps no vaig ser capaç de conèixer i reconèixer quina era exactament l’aportació de Joan Gomila a la bona salut i vitalitat del teatre a Manacor. La línia oficial marcada per l’Institut Públic del Teatre de Manacor i l’Auditori, me semblaven més que suficients per a garantir la plena activitat del teatre a la nostra ciutat…

– Ja d’estudiant tastares el món de la interpretació, i després t’hi deixares embolicar per complet… Hi va haver un determinant concret per prendre la teva decisió?
– La vida me va dur a aquest compromís, tal volta perquè tinc una formació humanística i sempre me vaig interessar per la literatura, la política i les ciències socials. A la dècada dels vuitanta vaig entrar a formar part del grup Capsigranys, que feia teatre a Manacor, i per altra banda també vaig començar els estudis a la Universitat, escollint geografia perquè estava interessat per totes les qüestions que afecten al territori i als plans urbanístics, en tot el que duen de jocs de poder i alternatives de canvi per a una societat. També hagués pogut estudiar filologia, perquè m’agradava, però la qüestió és que després de treballar uns anys a Son Servera a la Delegació de Cultura, me vaig decidir pel teatre.


– Coincideixes amb la percepció des de fora d’aquesta professió, que sembla que a Manacor de cada dia es fa més teatre i per més indrets, incloent la moda del cafè-teatre?
– De Manacor, als anys vuitanta es deia que era un poble d’escriptors, i actualment, l’activitat cultural que tal volta més ens representa és el teatre.
– Destacares des del primer moment perquè escollires una línia diferent, lluny del convencional i regulat per l’Institut del Teatre… Què cercaves abans amb Produccions de Ferro i ara amb La Fornal?
– Hi ha uns moments en què es creen tota una sèrie d’instruments i de situacions de tipus empresarial, en què no queda més remei que sortir del que és el teatre convencional o, aquí direm, de la línia oficial del Teatre de Manacor i de l’Auditori. Avui, com a línia alternativa hi ha La Fornal, que compleix amb aquest objectiu. Però si un dia desapareix La Fornal, de segur que es crearà una altra sala semblant. Les escoles de teatre no poden aturar i massa sovint el teatre es troba compromès per altres actes que, encara que siguin de caire cultural, no són teatre. Es necessiten sales més reduïdes per repetir una i altra vegada les actuacions. Si s’estrena una obra a l’Auditori, serà per una o dues actuacions, i en el millor dels casos en que s’ompli de gom en gom. Els actors tenen la necessitat d’actuar molt sovint.
– Parlaves de situacions de tipus empresarial… No hi té res a veure l’aspecte intel.lectual o més compromès?
– Per descomptat que també, perquè tot depèn un poc del teatre que vulguis fer. Nosaltres feim teatre que es diu d’ateneu, aquest teatre de reflexió, d’autor sovint proper i que ve del món literari. El plantejament professional de La Fornal, obeeix a la necessitat de que he de…

TOTA L’ENTREVISTA A L’EDICIÓ IMPRESA DE “MANACOR COMARCAL”.

Deja una respuesta