Un gran de la música, i felanitxer, Josep Prohens i Julià

0

Magdalena Ordinas

En aquesta ocasió, parlem amb Josep Prohens i Julià, compositor i director de l’Orquestra de l’Aula de Música Contemporània del Conservatori de Felanitx, i president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears.

– Mestre Prohens… enhorabona pels excel.lents concerts del XIII Encontre de Música Contemporània a càrrec de l’Orquestra de l’Aula de Música de Contemporània del Conservatori de Felanitx, dels quals a la passada edició, “Manacor Comarcal” se’n va fer ressò. M’agradaria, abans de parlar dels concerts, saber sobre els seus inicis dins el món de la música. D’on li ve l’afició per la música? Té antecedents familiars?
– Al meu pare i al meu padrí els agradava molt cantar, cantaven òpera i sarsuela, però no eren músics. Vaig començar a estudiar música per casualitat. Érem una colla de nins que jugàvem a diari als carrers de Felanitx i hi havia un company la padrina del qual cada dia el venia a cercar per anar a música amb el seu pare, ell no hi volia anar mai i sempre plorava, fins que un dia la seva padrina em va dir per què no l’acompanyava; al final vaig anar-hi i em va agradar tant que hi vaig quedar. Tenia sis anys i vaig començar a estudiar solfeig i requint, perquè els dits no m’arribaven al clarinet, i com que el requint és més curt és amb el primer que vaig començar. Als vuit anys vaig passar al clarinet, però aleshores no hi havia estudis oficials a les Balears de clarinet, només de piano i violí, i per poder fer estudis oficials vaig començar a estudiar piano.


– Qui va ser el seu primer professor?
– En Tomeu Artigues, pare del meu amic, que aleshores era el director a la Banda de Música de Felanitx. Per cert, el seu fill, el meu company que nom Bartomeu Artigues, també va continuar els seus estudis i és compositor, i al concert d’enguany vàrem tocar una obra seva.
– Quins estudis superiors de música va cursar?
– Vaig cursar els estudis superiors d’Harmonia, Contrapunt, Composició i Instrumentació; de Piano, de Clarinet, de Solfeig, Teoria de la Música, Transposició i Acompanyament, i el Diploma d’Estudis Avançats per la UIB. Primer vaig fer el Superior de Piano, després el temps del servei militar vaig acabar la carrera de Clarinet, i com a anècdota et puc dir que estudiava al “water” perquè el so era molt bo, llavors sorties defora i no era el mateix, provaves i fins que sortia el mateix so. Anava molt bé.
– Es considera un professor exigent. Què demana als alumnes?
– Sinceritat, tant amb la música com en tot, perquè som una persona exigent.
– Què el va motivar a crear l’Orquestra de Música Contemporània del Conservatori Professional de Felanitx?
– Va ser una casualitat. Va marxar el professor de música de cambra que hi havia abans, i van començar amb tres o quatre estudiants, però no hi havia obres per tocar aquests tres o quatre instruments i vam haver d’escriure música a propòsit per aquests instruments. La primera obra la vaig fer jo i poc a poc es va convertir en l’assignatura de l’orquestra. La formació actual i la d’aquests últims tretze anys és atípica, no trobes obres per a sis clarinets i quatre flautes, tret que facis uns arranjaments, i jo estic totalment en contra dels arranjaments, per això vam decidir fer música per a aquesta formació i cada any la formació és diferent. De totes maneres, si no sorgeixen problemes a la formació, li falten un any o dos per tenir la plantilla d’orquestra completa.
– Quina importància té fer música actual amb aquests joves?
– Des del punt de vista pedagògic en té molta, el primer de tot la unió que hi ha entre la gent a l’assajar junts, segona la convivència entre alumnes d’instrument i els compositors i també entre els que ens vénen a ajudar que són del Conservatori Superior, i alumnes d’altres pobles amb els d’aquí. Fer música amb altra gent estimula molt als alumnes, ja que tenen curiositat per aprendre. Abans, fa dotze anys, record que, al tocar una obra d’en Xavier Carbonell, alguns alumnes se n’anaven i altres es posaven a riure de gràcia que els feia, els sonava rara la música contemporània. Ara els agrada.
– Vostè és compositor. Per què no toquen obres seves a l’orquestra del Conservatori de Felanitx?
– Obres meves es toquen, una altra cosa és que les toqui l’orquestra del Conservatori de Felanitx. N’he fet qualcuna, però tampoc no vull abusar perquè no diguin que m’aprofit de l’orquestra per tocar obres meves. D’obres meves se n’han estrenat unes setanta, i no és gens fàcil perquè has d’estar dins un cercle on hi hagi gent que et conegui. Tenc gravats cinc discs i ara estic preparant el sisè… i ja està bé de música que han tocat meva; jo n’estic prou satisfet.
– Quin temps triguen a preparar aquests concerts?
– Uf, Magdalena… nosaltres duim tot l’any de feina per a preparar aquestes estrenes. A més, no tenim totes les obres al mateix temps, les han de fer a aquestes obres. Enguany per exemple hem de saber la formació que hi haurà l’any que ve, i una vegada que saps la formació, llavors has de cercar els compositors i ells han de fer les obres, i normalment els solen fer entre el juliol, agost i setembre. El que passa és que els que assajam els dissabtes i els al.lots estan una setmana a tornar-se a veure i ja han perdut qualque cosa, i és una feina que a nosaltres ens duu tot el curs acadèmic.
– Quantes obres heu estrenat a les tretze edicions de l’Encontre de Música Contemporània?
– Unes cent vint obres.
– Excepte algun compositor consagrat, com aquest any Joan Giménez, tots són ex-alumnes seus els compositors de l’Encontre?
– La majoria són ex-alumnes, encara que també hi ha compositors de les Illes que no ho han estat.
– Personalment vaig assistir al segon concert i era una meravella veure la serietat i concentració dels músics, i com sonaven. Com aconsegueix aquesta concentració?
– Aquesta música no es pot fer d’altra manera, per a qualsevol música s’han de concentrar, i els al.lots tenen una cosa, que xerren i criden, però a l’hora del concert tothom es posa les piles.


– El concert de música contemporània de Sant Salvador em va impressionar pel silenci del públic. Sempre és així?
– Sí, perquè no saben el que sentiran, sempre hi ha silenci, a més dissabte estava a punt de començar i va haver un al.lot que va plorar un poc; vaig esperar uns segons i es va aturar de plorar. Els músics necessiten silenci per no perdre la concentració.
– Quan acabà el concert li vaig preguntar quina havia estat l’obra més difícil i em va respondre: “Totes són difícils, cada una té una dificultat diferent, una té el caràcter, altres els ritmes, altres exigeixen una gran concentració, l’important és que t’has de posar dins la personalitat de cada autor”. Com es fa això?
– Les obres, moltes d’elles jo ja les he vist a classe, a més parlo molt amb ells i sé com són, com s’expressen, el tipus de música que els agrada, la seva manera de ser, si els agrada cridar o no, si són tranquils o s’enfaden… Els conec prou i això em dóna avantatges.
– Com a pianista, quan un altre pianista interpreta obres seves, fins a quin punt se sent identificat amb la interpretació?
– És veritat que soc un pianista, però un pianista que no em dedico a tocar, quan la gent toca obra meva també m’agrada en certa manera, perquè et dóna una altra visió del que en principi jo…

TOTA L’ENTREVISTA A L’EDICIÓ IMPRESA DE “MANACOR COMARCAL”.

Deja una respuesta