Actualitat

L'AJUNTAMENT DE MANACOR ORDENA LA RETIRADA DE PEDRES I PILONS DE LA VIA PÚBLICA A PRIMERA LÍNIA DE CALA MORLANDA


El dimecres matí dia 19 d’agost, “Manacor Comarcal” va ser testimoni del tal volta darrer o simplement un capítol més, del ja quasi etern enfrontament entre l’Ajuntament de Manacor i un membre d’una coneguda família resident a Cala Morlanda, que es menten amb el sant i senya de més de 50 anys enrera de que el carrer és de la seva propietat.


Ni que dir que en la present ocasió, de bell nou, com es repeteix invariablement una i altre vegada, el motiu de la intervenció fou el de sempre: El sembrat de pedres, pilons i altres obstacles per part d’un particular a la via pública de la primera línia de la Cala Morlanda. Una vegada més i com de costum, l’objectiu de l’endamesa era el de dificultar el pas de la gent i el trànsit de vehicles per aquell indret.


Al arribar a Cala Morlanda, sobre...

Redacció

Comenta la noticia

Esports

Mientras la Asociación de Jugadores de Fútbol Sala contraataca, EL PRESIDENTE DE LA LNFS JAVIER LOZANO AFIRMA QUE -EL CLUB PALMA FUTSAL ES UN CLUB ILUSIONANTE, QUE HACE MUCHAS COSAS, ACCIONES DE RESPONSABILIDAD SOCIAL CORPORATIVAS...-


Tras las entrevistas de “Manacor Comarcal” primero a Paulinho y después a Miquel Jaume, y la aparición de Javier Lozano en IB3 Ràdio, la Asociación de Jugadores de Fútbol Sala, (AJFS) toma cartas en el asunto. Resumimos brevemente el escrito de la Asociación de jugadores.


“Después de la denuncia presentada por José Lucas “Pato” y Paulinho en la Liga Nacional de Futbol Sala (LNFS) contra el Club Associació Esportiva Manacor, conocido ahora como Club Palma Futsal, y las lamentables declaraciones del presidente del Club, don Miquel Jaume, y las aún más lamentables realizadas por don Javier Lozano, presidente de la LNFS, han obligado a la Asociación de Jugadores de Fútbol Sala a sacar el presente comunicado en defensa de los derechos de sus asociados.


Vamos a acompañar al presente escrito todos los documentos de que dispone la Asociación de Jugadores de Fútbol Sala (AJFS), los cuales prueban la veracidad de las declaraciones que siguen a continuación y en referencia a sus dos asociados:


Lo primero que tenemos que manifestar es que “Pato” y Paulinho no han solicitado la expulsión directa del Club Palma Futsal, sino que han solicitado (reproducimos literalmente): “Que, ante el incumplimiento por el Club Associació Esportiva Manacor de los requisitos fijados para pertenecer a la Liga Nacional de Fútbol Sala se le requiera para que de forma inmediata me abone la cantidad de 39.615,66 euros (Pato) y 30.782,47 euros (Paulinho) a que ha sido condenado en sentencia judicial firme más los intereses y costas de la ejecución y, en caso de no llevarlo a cabo, que dicho Club sea expulsado de la Liga Nacional de Fútbol Sala”. Adjuntamos como Documento nº 1, el escrito presentado por Pato el día 5 de mayo de 2015 ante la LNFS, como Documento nº 2, el escrito presentado por Pato el día 7 de julio de 2015 ante la LNFS y, como Documento nº 3, el escrito presentado por Paulinho el día 7 de julio de 2015 ante la LNFS. Si un Club profesional no cumple sus obligaciones salariales con los jugadores recogidas por las sentencias a que es condenado, no parece normal que continúe en competición”.


Aludiendo al Palma Futsal y su presidente Miquel Jaume:


“Que el Club Palma Futsal intente no...

Redacción

Comenta la noticia

Esports

ESTE SÁBADO A LAS 19'30H. ARRANCA LA PRIMERA REGIONAL PREFERENTE EN NA CAPELLERA, Y EL MANACOR COMIENZO CON UN -HUESO-, EL C.E. ANDRATX


Los muchachos de Toni Ordóñez no tuvieron su día ante el Serverense. Un equipo serverí que juega cada partido como si fuera el último, con agresividad, rozando la divisoria entre legal e ilegal, siendo superior a un Manacor dubitativo, sin orden ni efectividad. Ya en la primera parte quedó bien reflejado que el Serverense salió a por el partido. Con más fuerza, brío y ganas dominaron a placer a un Manacor que hacía lo posible por no encajar ningún gol. Pero cayeron dos antes del descanso.


La segunda parte fue...

M. Pont

Comenta la noticia

Entrevistes

EL TURÓ DELS SEBEL.LINS: Antònia Mesquida Galmés: -EL MÓN HA FET UN GIRO MOLT GROS... LLAVÒ SA GENT ERA MÉS FORTA, ESTAVA FETA D'UN ALTRA PASTA-


Fa algun temps vaig passar un dematí molt agradable conversant amb la senyora Antònia Mesquida Galmés “Garriga”, de 94 anys, veinada de S'Antigor, qui recorda un Manacor que només resta en la memòria.



- Veig que teniu un braç enguixat...


- És que s'altre dia vaig caure de memori (de cap)...


- Imagin que heu vist molts canvis de tot tipus al llarg de la vostra vida...


- Jesús, bon Jesús!, el món ha fet un giro molt gros. Un temps hei 'via més germandat, també hei 'via més miseri, un probe (sic) d'ara és més ric que un que estava bé llavò... ara sa gent no creu en res, antes duien dol, ara ningú du dol, n'hi ha que sa mor un familiar i pareix que s'ha mort un ca... llavò sa vida era més tranquila, avui van a esclata-bufetes...


- Antany, hi havia manacorins que anaven a Palma amb el carro a vendre els seus productes...


- Munpare hei 'nava, llavò sa gent era més forta, estava feta d'un altra pasta, munpare traginava paia, s'en duia un llançol de paia i 'nava a vendrer-la a Palma, partien amb so carro cap a Palma, mai se'n anava totsol, un dia se'n va dur un bon retgiro, va trabucar es carro perquè se va acostar massa a una vorera que feia rost, se va salvar perquè no era tot sol. Per aprofitar es viatge, quan tornava de Palma duia carbó de coc...


- Anaveu a prendre banys a la mar, vós?


- Llavò no s'usava. Domés hei 'naven un...

Rafel Perelló Bosch

Comenta la noticia

Imatge d'ahir

Actualitat

DE NO APROBARSE EN SEPTIEMBRE -INICIALMENTE- UN PLAN GENERAL O LA REVISIÓN DE LAS NORMAS, A PARTIR DEL 1 DE OCTUBRE PODRÍAN REINICIARSE LAS DEMANDAS DE EXPROPIACIONES MILLONARIAS DE ZONAS VERDES POR PARTE DE PARTICULARES. Primera parte


“Manacor Comarcal”, en un artículo publicado en dos partes (el 20 y el 27 de septiembre de 2014), hizo saltar las alarmas y obligó a reaccionar al Ayuntamiento de Manacor



El día 20 de septiembre del pasado año 2014, tras repasar una y otra vez tanto nuestros datos de archivo como las declaraciones recibidas por parte de juristas y técnicos en disciplinas relacionadas con la planificación y la gestión urbanística, “Manacor Comarcal” decidió publicar un artículo denuncia de la situación creada por la pasividad municipal, respecto a la adquisición negociada o expropiación de las zonas verdes de las Normas Complementarias y Subsidiarias de Planeamiento vigentes.


Como ya es de dominio público, la mencionada pasividad municipal y la “versión de negocio de algunos inversores”, en los últimos años ha propiciado que grupos con fuerte poder adquisitivo compraran las zonas verdes dichas de Planeamiento de las Normas Subsidiarias, para pedir luego la expropiación forzosa de las mismas. Todo ello una vez conocidos los cambios de criterio marcados por la nueva legislación, en relación a las valoraciones de los terrenos a expropiar por parte de la Junta de Justiprecio que informa al Tribunal Superior de Justicia de lo Contencioso Administrativo de de “les Illes Balears”.


Pese a nuestro intento de resumir los datos que obraban en nuestro poder, el resultado de dicho resumen siguió pareciéndonos, como en la presente ocasión, demasiado largo y denso como para publicarlo en un solo número de nuestra revista semanal. Por este motivo decidimos ponerlo al alcance de nuestros lectores en dos partes y bajo el título: “Solo un Decreto de Nulidad de las Normas Complementarias y Subsidiarias de Planeamiento, podría salvar al...

Antoni Sureda P.

Comenta la noticia

Comarca

FESTES DE SANT LLORENÇ DES CARDASSAR


TOTES LES FOTOGRAFIES DELS DARRERS DIES DE FESTES DE SANT LLORENÇ, A L'EDICIÓ IMPRESA.

Redacció

Comenta la noticia

Actualitat

FESTES DE SON MACIÀ 2015


TOTES LES FOTOGRAFIES DE LA DARRERA SETMANA DE FESTES DE SON MACIÀ, A L'EDICIÓ IMPRESA.

Redacció

Comenta la noticia

Actualitat

PREGÓ ÍNTEGRE DE BARTOMEU ADROVER RIERA A LES FESTES DE S'ILLOT 2015


Senyores autoritats, silloters i silloteres, amics tots, benvinguts a l’inici de les nostres fetes.


Quan vaig rebre la telefonada de la regidora de cultura per proposar-me que fos jo qui vos convidàs a la festa, vaig estar ben a punt de declinar la convidada pensant que qualsevol d’aquelles persones que dugin més anys que jo a S’Illot, que tinguin experiències més significatives i que sàpiguen comunicar més que jo ho podria fer millor. Però a la vegada no vaig voler despreciar tal honor.


La vida va voler que ma mare es posàs de part estant a s’Illot, una nit tempestuosa de finals d’agost, i després d’uns dies d’haver nascut, varem tornar aquí i així varem passar de ser sis a set membres en la família. Haver nascut aquí va fer que estimàs i estimi tant aquest poble.


Sa padrina Maria Parreta i el padrí Tomeu Caragol l’any 1947 varen comprar un solar just quan s’acabava d’establir, arran de la mar, però no damunt l’arena perquè tenien por a què la mar els entràs dins la casateta que varen construir. S’Illot era un lloc de garriga, pinar i ametllerar, de la garriga i el pinar ja només en queden un pocs i valents testimonis; el que ens queden més són ametllers que, pel nostre descuit, també s’estan morint sense que hi posem remei. Deien que hi havia tants de pins que des de Ca’n Mim es feia difícil trobar ca nostra i que, tot i estar ben aprop de la mar, les dunes i els cards impedien que es veiés l’aigua i em contaven que al mig del nostre carrer hi havia un pou d’on treien aigua per rentar-se després del bany a la mar. Potser per aquest motiu, de petit amb el meu germà varem seguir amb la costum de dutxar-nos tirant-nos un a l’altre un poal d’aigua fresca treta de la cisterna, gaudint de posar-nos al sol després d’una escarrufada entre crits i rialles. Crec que puc assegurar que els nostres padrins es varen enamorar d’aquest raconet, i nosaltres ja som la tercera generació d’hereus d’aquest enamorament. Record com la meva padrina, quan arribava aquí, sempre cantava una jota que deia:


Si m’haguessiu vist venir / per dins un camp de terrossos/ el meu cor se feia a trossos / per arribar prest aquí.


Els primers turistes que vingueren es meravellaven de la pau i la natura de S’Illot i del caràcter dels silloters. Juntament amb nosaltres, aquells turistes elegants i educats, vinguts d’enfora, se sentien un poc descobridors d’un paradís únic. La seva actitud era molt diferent a la que generalment tenen ara: no vivien d’esquena a nosaltres, sinó que ens volien conèixer, es feien entendre, respectaven l’entorn i la nostra manera de fer i s’integraven en la mesura del possible; potser per això no era estrany que moltes cases tinguéssim una família estrangera amiga.


En aquells anys d’infantesa vaig créixer envoltat de grans silloters i silloteres que em varen ensenyar a valorar el nostre poble, en primer terme els meus padrins i pares, però també unes grans senyores, matriarques d’aquest lloc, i les seves famílies: ca madò Aina Llulla, madò Margalida Miramar i ca madò Baiona, ca’s Maies i ca madò Jaumeta, ca madò Juana Brun i ca na Moixeta, ca ses Raülles, madò Margalida de sa botiga, ca’n Coix i ca s’Escarranet, ca na Bou, madò Gostina... i un llarg enfilall de persones que no acabaria mai.


A diferència d’altres pobles, on la vida es fa de persianes cap endins, aquí la vida es fa al carrer, a les terrasses i carreres, a la platja i al passeig. És per això que els veïnats formam una extensa família que comença amb els del propi carrer i s’estén a la resta del poble. Els llocs públics, els llocs de tots, són la casa comú en la que sorgeix l’amistat i el pensament, el compartir i la complicitat. Potser siguem molts els que, des d’aquest lloc de descans i diàleg assossegat, projectem el curs de l’hivern.


Mai he sabut si s’Illot és un poble o una barriada i sovint he tingut la sensació de què és un racó del terme de Manacor que queda massa lluny del centre de decisions com per invertir-hi esforços i recursos públics, cosa que aprofit per criticar. No acabam d’entendre perquè el poc que s’ha fet per millorar S’Illot ha costat tant d’aconseguir-ho. Pot semblar que pel simple fet de què la majoria només estiguem uns mesos d’estiu aquí, ja no requereix tantes atencions com qualsevol altre nucli urbà del nostre terme, i avui vull deixar clar que els silloters no només ho som els dos mesos d’estiu, sinó tot l’any, i que els que queden tot l’any es mereixen el nostre més sentit reconeixement.


S’Illot no té un centre definit, ni un carrer més important que l’altre i els silloters procedim de llocs molt diferents, tant de pobles de Mallorca com d’altres països. Tot això fa que ningú se senti estern i tothom visqui com a silloter de ple dret, fet totalment positiu i a potenciar, però també cal destacar que S’Illot i els silloters estem dins Mallorca i que tenim una personalitat i una cultura que s’ha de respectar i promoure i en cap sentit infravalorar o arraconar en ares a una falsa acollida i integració dels que venen de fora. Tenim l’oportunitat d’obrir-nos a la universalitat des de la nostra més abosulta i digna particularitat, sense renunciar ni a allò més petit i aparentment insignificant que ens han llegat els nostres avantpassats. Qui perd les arrels, perd la identitat.


Aquí he passat les millors temporades de la meva vida, i els hiverns a S’Illot conserven la placidesa de la mar calmada i la forta personalitat de la mar brava. Només nosaltres, els d’aquí, podem entendre l’expressió de que com a S’Illot no hi ha enlloc que estiguem tan bé. És un poble on ens sentim lliures i còmodes, on ens podem mostrar tal com som, on tornam apreciar la vida senzilla amb allò imprescindible. Per això que quan som damunt la costa del Baviera i destriam la mar agafam coratge, i atravessam el Port el més aviat possible, tot i que sovint ens costa. Però en girar cap a ca’n Mim ja ens ve l’oloreta de marina i és quan el cor s’eixampla i intentam deixar penjades a alguna branca de pi les nostres preocupacions amb l’esperança de què l’oratge de la mar les alleugeri i que en tornar-les agafar ens siguin més bones de portar.


La meva infantesa sillotera va transcórrer entre la platja i l’església, aquest edifici tan singular, potser el que té més personalitat de tot S’Illot i una de les nostres joies per estar feta amb l’esforç i el temps de molts dels nostres pares i padrins. Aquest edifici ens recorda que la feina en comú és la millor manera de fer poble, que ajuntant les forces podem construir coses belles que perdurin més enllà de nosaltres mateixos. Les festes que avui comencen són una bona ocasió per estar units i crear llaços de germanor.


Fins i tot els anys que vaig viure fora de Mallorca em vaig sentir silloter. Quan l’enyorança me rondava, amb el record tornava a raconets de S’Illot: el mollet i sa punteta, el Bufador, la terrassa de ca nostra, l’espai de la vista cap a l’horitzó. S’Illot sempre m’ha donat més del que jo li he ofert: coratge per seguir caminant, lloc tendre on reposar i gaudir de la vida. Des d’aquí és més fàcil trobar el sentit de les nostres vides i tenir una mirada més positiva i esperançada sobre el món.


Pot semblar que la història de S’Illot no té res d’especial perquè no hi ha hagut cap esdeveniment extraordinari digne de ser recollit en els llibres d’història, llevat d’aquell fet que més hagués valgut no hagués succeït mai i que va ser la torrentada de l’any 89 i que molts tenim gravada dins els ulls i la memòria. I és que la història de S’Illot es va improvisant dia a dia, amb les petites i senzills coses. Tot transcorre plàcida i tranquil•lament. I ja ens va bé així, doncs nosaltres patim el que els experts anomenarien la “peresa sillotera”, símptoma que apareix quan ens hem de vestir amb roba mudada i quan perdem la mar de vista. Aquesta peresa sillotera ens impedeix fer esforços que suposin desinstal•lar-nos de la nostra comoditat més absoluta que ens ofereix aquest poble. De fet, el remei que ens recomanen els entesos és fer una volteta fins al pont del Riuet o fins a ses Planeres, o a cala Morlanda o fins al bufador, i si és a la posta de sol o un dia de mala mar, fins a l’arenal de Sa Coma o fins al Castell de n’Amer, però sempre amb l’objectiu de després trobar el seure més bo o l’aigua de la mar més confortadora.


La mar, ai la mar!. S’Illot té dues cares: l’emergida i la submergida. És única aquesta sensació de llevar-se la roba, trepitjar l’arena, arribar a la vorereta i comprovar que la nostra mar és l’eterna amiga que sempre ens espera i acull, i dir-nos uns als altres la immensa sort que tenim de gaudir d’aquest lloc i d’aquests moments. I nedar uns quants metres endins o fins a la roca de s’Illot i comprovar que el fons de la mar es conserva encara en tot el seu esplendor, i que baix la mar la vida es veu des...

Bartomeu Adrover Riera

Comenta la noticia